dimecres, 3 de juliol de 2013

Conte 10. La Caputxeta Vermella.

Després de la insistència (de vegades subtil i de vegades gens) m'he decidit a plantar, regar i fer créixer un conte per a la canalla. Amb plaer he cedit. Penso que tenim més a aprendre grans que petits, per això insisteixo en contes per a adults, però com els que corren per sota el 1,20 són el futur aquí us deixo una llavor, per a que l'entreu a les vostres llars i feu créixer brots crítics per a assenta les bases de les futures lluites de llibertat. És un conte per explicar el conflicte dels presos i les preses polítiques als petits però valents. I a les petites tres voltes rebels. 

La Caputxeta Vermella
O com explicar a la canalla el problema dels presos i les preses polítiques.
Hi havia una vegada una nena que vivia entre muntanyes envoltada de boscos de roures i alzines. Aquesta nena duia sempre una caputxa de color vermell per abrigar-se del vent fred i protegir-se del sol. Com la duia sempre, la gent del poble ja la coneixien per la Nena de la Caputxeta Vermella. Un matí, la Caputxeta va agafar el cistell i hi va posar unes magdalenes que havia cuinat per dur-les a la seva àvia, que vivia a l'altra banda del bosc.

La Caputxeta Vermella va travessar el poble saludant a la gent del poble "Bon dia senyor Miquel!", "Bon dia senyoreta Eulàlia!", "Com està el seu fill, Paquita?", "Després vindré a per pa, Mohamed!" i la gent li feia adéu amb la mà i li somreien. Al poble tothom la coneixia, doncs quan un problema rondava per alguna llar, ella sempre apareixia per intentar foragitar-lo. No li agradava que ningú ho passés malament i sempre intentava ajudar. S'estimava molt la seva gent i no volia que patissin injustícies, i les persones del poble se l'estimaven molt perquè sabien que podien comptar amb ella.

Va endinsar-se al bosc humit, fosc i preciós on els cu-cuts feien forats als troncs i els conills feien caus per passar l'hivern. Li encantava anar pel bosc i com se'l coneixia tant bé agafava dreceres que travessaven valls i rierols.

Quan li quedava poc va topar amb un llop.
-Bon dia Caputxeta.
-Bon dia senyor Llop.
-Què hi duus en aquest cistell?-li va dir el llop.
-Unes magdalenes per la meva iaia.
El llop va ensumar el cistell i va dir:
-No me'n donaries pas una?
La Caputxeta va pensar-s'ho i li va dir.
-No. Hi tinc poques i les he fet per dur-les l'àvia. Si vols un dia vens a casa i t'ensenyo a cuinar-les i ens les mengem. Què et sembla?
-Bé. Però vull magdalenes ara, també.
El llop s'havia posat seriós i a la Caputxeta li començava a fer por.
-Bé Llop, no pot ser. Ens veiem un altre dia!

Però el llop no deixava passar a la Caputxeta i la nena va saltar per un corriol per deixar enrere el Llop. Semblava que ho aconseguia però un altre llop li va barrar el pas. La Caputxeta Vermella, en veure's acorralada i que els llops li robaven les magdalenes per l'àvia va etzibar un cop de cistell al nas d'un dels Llops i el Llop va caure a terra, però l'altre ja havia arribat i la tenia agafada pel braç.
-Has fet mal a un Llop? Ara et tancarem a la Torre, per a que no facis mal a cap Llop més!
Cap de les raons de la Caputxeta van servir-li:
-Però si m'estaveu  perseguint, em volíeu robar, les magdalenes són meves... Socooors! 
La van tancar a dalt de tot de la Torre. En una habitació amb una finestra per on veia el cel però des d'on no podia saltar, perquè la Torre era tan alta que es faria molt de mal.O podia morir!

Quan els seus amics i amigues van assabentar-se van anar a demanar explicacions als Llops.
El primer dia els llops no van fer cas. El segon dia van dir que ella havia fet mal a un Llop, però la gent sabia que alguna cosa extranya havia passat. El tercer dia els llops van dir que si l'endemà venia algú a demanar per la Caputxeta el tancarien a la Torre amb ella. 

La gent estava espantada, no volia entrar a una torre! Pobre Caputxeta deien... però el dia següent, el quart dia, només alguna gent va anar a demanar a els Llops que deixessin lliure a la Caputxeta. Eren poquetes persones i els Llops enfadats van agafar els amics i les amigues de la Caputxeta i les van tancar a dalt de la Torre.

La gent del poble tenia por dels Llops, no volien que tanquessin a la Caputxeta i els seus amics! Però els Llops eren molt dolents i ningú no sabia que fer. De tant en tant, algú es queixava, i si ho sentia un Llop, se l'enduien a la Torre. La gent vivia amb por.

A la Torre, la Caputxeta i les seves amigues preparaven jocs, feien volar estels que feien amb la roba i el fil que duien posada, explicaven acudits i pensaven maneres de fer arribar missatges a les seves famílies com avions de paper! El Llops, en veure que s'ho passaven bé tot i estar presoneres i que reien, va construir més torres altes i van posar a cada amic o amiga de la Caputxeta al cim d'una Torre.

Ara la Caputxeta i els seus amics i amigues no poden veure's, ni fer volar estels junts, ni explicar-se acudits. I els avions de paper no arriben al poble perquè les Torres estan massa lluny.

Tot i així, la gent del poble, que s'estima molt a la Caputxeta i als seus amics i amigues, tot i tenir por, volen treure de la torre als seus amics i amigues i estan construint unes escales molt altes, molt, molt altes per a que un dia els presoners i les presoneres puguin sortir per la finestra sense fer-se mal!

Quan els Llops descobreixen una escala la trenquen, però la gent les torna a fer i les amaga pel bosc. I quan estiguin preparades aniran a les torres mentre els Llops dormin i trauran els seus amics i amigues de les torres altes per a que tornin a jugar a les places i a fer magdalenes.

Cap comentari:

Publica un comentari