divendres, 28 de juny de 2013

Conte 9. El faquir i la pantera.

El faquir i la pantera. 
Avui m'han sortit uns granets a l'esquena i he anat al metge. No pas preocupat per la meva salut! La salut és un aspecte sobrevalorat a la nostra societat per tal d'encolomar "elecase" i "munites", vendre articles d'esport a totes les llars i fer negoci amb altres elements com cremes, productes ecològics i cubells de gestió de residus. Jo he anat per una qüestió de vertadera importància. Tenia pensat anar a la platja i no volia semblar un aprenent de faquir, aquells personatges que s'estiraven a dormir la mona sobre els vidres de les ampolles de la nit anterior. Però de faquirs ja no en queden ni a la cua de l'atur. Des que s'estudia física a l'ESO tothom sap que si t'estires recolzant tots els punts de l'esquena alhora no exerceixes suficient força sobre cap punta per a tallar-te. Descobert el truc, arruïnat l'ofici.

De totes maneres he anat a la platja amb el meu carnet de faquir penjant del coll i el meu banyador de propaganda de patates fregides a la motxilla. I entre bany i bany i de miradeta en miradeta he lligat. Anant de faquir pensava que lligaria amb una antropòloga o historiadora, per allò de les coses antigues o desaparegudes, però no. He acabat a la facultat de filologia entre fotocopiadores en marxa posant la música de fons a un sexe acadèmic. Una noia que podria semblar ben bé un àngel dels que toquen l'arpa entre núvols blaus i que en encendre les fotocopiadores i deixar-se anar la cua fa sentir-te enmig d'un documental de panteres de la National Geographic. Ja ho canten Antònia Font: que sexi, que freda, que dolça. Hem abandonat la sala de fotocòpies oblidant centenars de documents gràfics: racons del nostre cos fotocopiats de vegades sols i de vegades acompanyats per un racó de l'altre. Natges en blanc i negre, petons al coll il·lustrats, retrats entre cames...

En sortir de la facultat m'ha fet un petó i m'ha dit que el nom que m'havia donat era fals, que el número de telèfon que m'ha apuntat a la mà dreta era del seu pare i que aquella no era la seva facultat. 
- Això no va enlloc.
-I què et penses que sóc faquir, jo? 
I quan aquella faldilla gira la cantonada ploro.

Però no desespereu, encara queden romàntiques.


Cap comentari:

Publica un comentari