dijous, 11 de juliol de 2013

Conte 11. Breu conte de la Bella i la Bèstia.

Breu conte de la Bella i Bèstia.
La Bèstia.
Va nàixer als carrerons humits després d'un dia de pluja. Va créixer en la duresa dels carrers. Es mou per instints sense respectar a res ni ningú.

La Bella.
Suposadament una imatge impossible que roman reclosa en el nostre imaginari. Fins que descobreixes que s'ha fugat de les nostres fantasies i la (re)coneixes i en una associació de veïns. 

Nit de calor. Xafogor. Volto pels carrers i topo amb la teva finestra oberta i un cop d'instint m'empeny a colar-m'hi furtiu. 
T'observo. Dorms en un vestit de flors i una tira et rellisca cap al braç. 
Em moc. Volto i crec que em sents apropar-me a tu però la son et pesa a les parpelles i amb prou feines mous la mà cap a mi. M'hi aboco al teu braç amb suavitat i sacio la meva set de tu. Fas mitja volta i caic vora la teva oïda. Em deixo lliscar fins a topar amb el brodat del vestit que fas servir per mudar les teves nits. M'emociona trobar-me on em trobo i em notes. Em busques. 
Em notes i fas ballar el llençols entre nosaltres, m'atrapes entre ells i jo quedo enganxat a la suor de les teves cuixes i deixes anar un crit amb els teus cabells safrà molls de la suera enganxats al teu front. Jo m'aparto i encens el llum. 
Amb ulls felins em mires i murmures que ja sóc teu. Em deixes fora de joc però per uns instants tot ha valgut la pena.

Quin delit ser el teu mosquit.

Cap comentari:

Publica un comentari