dimecres, 29 de maig de 2013

Conte 7. Els angelets amb serra d'or.

Titulo aquest conte "Els angelets amb serra d'or" perquè profano el cant religiós destapant la referència encoberta a les lluites armades que hi ha hagut històricament al país. És una resposta a la repressió cristiana que (amb la cavalleria antropològica a l'esquena puc dir) ha sofert i fins i tot patit la nostra cultura i que ens afecta com a poble, i com a classe, i com a homes, i com a dones. Prenc l'himne de la Moreneta com a penyora fent honor a aquelles munanyes, en espacial al canvi de nom que ha patit la muntanya "Carall Trempat" a qui els monjos, en envair i domesticar la muntanya, van anomenar Cavall Bernat. A partir d'aquí avui més que un conte us deixo unes molles de pensaments escampades als vents del Montserratí amb l'esperança d'alimentar orenetes.

Els angelets amb serra d'or.
Hi ha moments en que un s'encomana a Déu per necessitat. I com explica Joan Barrils en un dels seus "100 contes morals" Déu és dona i és negre. Descartant a Whitney Houston queda la Moreneta: la Mare de Déu de Montserrat. 

Aquest matí he sortit a estirar les cames pel camí que corre entre Mas Maçana i el Monestir profanat per la comercialització de la fe. Un camí de revolts i agulles on, des d'abans que en aquest país suquéssim el pa amb tomàquet, els contrabandistes d'amor, guerra i llibertats ja hi amagaven idees proscrites i enlairaven somnis rebels. Necessitava pair els 24 anys, que de fugaços semblaven retallats però estaven menys assentats que les bases del PSC. Mig any de canvis constants, solapats i desafiants i mig any voltant lluny de casa i de la meva gent. I tot per fer com els guerrers de Ítaca i d'arreu: tornar a casa havent aprés més de les derrotes que de les victòries.

Un retorn a casa (si és que es pot tornar enlloc) amb un peu a La Garriga, un a Barcelona i donant gràcies de no tenir més peus perquè en les meves urpes he sentit el desarrel. Però en el camí entre els monts serrats he sentit el sabor de mar a la meua suor i he supurat terra de secà pels porus de la pell. M'he tornat a sentir d'un país banyat pel Mediterrani i guarnit de vinyes i oliveres però estripat a cop de carretera i d'urbanitzacions elitistes.

Què diria la Moreneta si parlés? Quelcom semblant a...
Vaig venir esclavitzada de l'Àfrica més salvatge, i conegut el fuet i les bons beures m'hi vaig enamorar del país. I vosaltres, que en nàixer vàreu bramar en català, per què el destruïu? I em dieu a mi salvatge.
O poder no va venir de l'àfrica o ni tant sols va ser negra. Poder anava encaputxada: dona compromesa com cap altra, alçada en una barricada a favor de la llibertat amagant el rostre a l'opressor més per noble que per poruga. I el poble orgullós d'ella, en caure en combat la van voler per sempre més en la memòria del poble català i van fer-li homenatge de per vida i per esquivar l'atac de la censura  la va beatificar. O poder no és res més simple i ximple que una confusió: cara bruta d'Olesa filla del carboner havia de ser... i la van confondre. Com l'alte fill del carboner, més conegut com a Timbaler del Bruc. Aquest entre tragu i tragu diria alguna cosa com...
M'hi deixo els dits en una batucada rebel per lliurar-nos de l'exèrcit més temut del món aleshores, i avui som encara som colònia del país més ridícul del món. Qui ens ha vist i qui ens vegi poble català! 

Però de converses amb personatges de la història us en parlaré un altre dia. Avui frisava per despertar els gegants adormits sota les crostes enrocades de Montserrat a toc de corn i posar-los a les ordres de l'encaputxada que dorm en un temple profanat pel capital.

Gegants, bruixes i escolanets! Alceu les barricades que ha arribat l'hora d'entonar un altre cant!
I guiats per Déu, que és dona i és negra, toparem amb la victòria d'una terra de tots i totes i per tots i totes. 


3 comentaris:

  1. Tant de bo, ben aviat, els nostres ulls plorin d'alegria en reconèixer nostra, la nostra terra i que els nostres somnis es facin realitat abans que ens arribi el marciment... Somnis de llibertat i independència! És una utopia?

    ResponSuprimeix
  2. Utopia la llibertat? Sí, però mai l'abandonarem. Un món sense utopies és un món sense rumb. La independència no és cap utopia, és treball i ens hi estem posant ;)

    ResponSuprimeix