dimarts, 7 de maig de 2013

Conte 5. Confessionari

Portava el full rebregat a la motxilla per llegir-vos això el divendres, al cercatasques poètic de La Garriga. Això i algun més que parlava de sexe, d'incivisme i terrorisme; petits plaers de la vida! Veient el nivell en recitar vaig decidir que una victòria a temps no és una victòria, però tampoc una derrota. Simplement una retirada amb les calces cagades. Un escratxe a la meu coratge però un rescat a la meva dignitat que estava a punt de seguir el camí grec. Tenia molt poc a fer i tinc molt a aprendre. Podeu donar gràcies que enlloc de destrossar-lo a viva veu us el penjo com vaig penjar l'esborrany al suro de l'Illot després de xarrupar ratafia, per fer pàtria de l'oblit.

Confessionari
“La religió és l'Opi del poble” Karl Marx

Entrar a l'església sempre m'agrada. És fresca a l'estiu i a l'hivern no hi corre pas l'aire. Les escultures de verges que no van morir verges, sants que van fer mal i les mares que van parir a Déu estan exposades allà en gàbies, amb espelmes socarrimant la planta dels seus peus allargant d'aquesta manera el seu martiri a l'eternitat. Tenir fidels per a que et cremin els peus. S'han de tenir ganes! 


El constant murmuri de les iaies que ves a saber que s'expliquen amb els rosaris i el Crist allà vigilant des de la creu. I què, si veus que faig res que no t'agrada? Vindràs? Va! Estàs clavat en una fusta i exposat a una paret com un porc senglar a casa d'un caçador. 
Diria l'Obèlix que són ben bojos aquest cristians, quines coses tenen! I ben dit seria.


M'apropo al confessionari que veig que és buit de devots, clients i amants. Les meves passes ressonen fent-se lloc entre el murmuri amb l'eco fent-me sentir un gegant. Però no ho sóc. Com el Timbaler del Bruc, segur que la idea la va tenir a una església. 
Entro a la caseta de fusta i m'assec al petit banc amb coixinet de bellut:
-Bon dia Pare, he pecat.
La reixeta de fusta respon el que s'escau.
-I que has fet aquest cop fill meu?. 
M'ho rumio. 
-El de sempre. 
Deixo un bitllet de deu i un de vint a prop de la reixeta i em tornen un bosseta verda que ensuma a riure. Me la fico a la butxaca i m'acomiado. 
-Fins una altra Pare. 
Les meves passes tornen a sonar sense pressa deixant enrere el que Déu sia en el teu esperit de rigor que sol deixar anar el pare en acomiadar-se. 

Cap comentari:

Publica un comentari