Conte 6. consum vital|vida consumida
Ahir vaig recollir d'hora la barraca i li vaig calar foc des del llit refugiat en la literatura d'en David Fernàndez.
Estrany en mi que en hores baixes acabi al llit sol però m'inventaré una excusa per silenciar incursions periodístiques. No hi ha dret a ronda de preguntes en aquesta roda de premsa.
Després d'escoltar en Julià de Jòdar i en Marc Sallès en la presentació de Cop de CUP (on vas faltar) i de debatre insuficientment (com sempre) sobre el present i el futur del país i del moviment com si això tingués importància en el transcurs de l'univers, el meu cervell començava a patir una davallada de forces. Dèbil i poc acostumat a pensar no va poder seguir el ritme de la intel·ligència. Tampoc em va sorprendre.
La poca consistència de la meva matèria grisa va debilitar el meu sistema immunològic-social i vaig ser una víctima més del contagi de l'apatia social que sol envoltar les nits a Can Burgés. Una baixa a la trinxera social. I això no es pot permetre. Lluny de voler ser un col·laboracionista més i ballar en els brancals de la inconsciència vaig refugiar-me en el dolç món dels somnis, fugint de la realitat i esperant que amb passivitat tot millorés. Però criden vells i bells lemes que la indiferència és complicitat.
Dissabte de resurrecció. Avui m'ha llevat la Fera amb una pilota de tennis a la boca. L'olor a podrit del joguet centenari m'ha fet recordar el món on visc: preciós però en estat de putrefacció. M'he llevat assetjat per la trempera matinera conseqüència d'una adolescència inexplicablement dilatada i accentuada per la primavera. Pixar amb trempera és una putada, els homes sabeu del que parlo. Així que no queda altre remei que pensar en coses que la facin baixar ràpid (Esperanza Aguirre. Ana Botella. Esperanza Aguirre i Ana Botella juntes) Fàcil! Pixadeta.
He voltat amb la gossa obrint-me pas entre els pensaments crítics acumulats d'ahir a la nit. Sempre igual: ahir era una ment buida sortia res i vesso en continguts. Doncs vagin passant d'un en un amb tranquil·litat que hi ha temps per tots! Consumisme, diner, patriarcat, poder... autodebats polítics i filosòfics que engresquen el meu dia a dia i serveixen de combustible (energia renovable!) per a mantenir-me en la lluita allà on pugui i vulgui. Però avui no! Inexplicablement, lluny de ser combustible avui era un lastre. Arrossegava els peus com ànima en pena pels búnquers que custodien calamitosament Barcelona com els vells a les obres; records d'una guerra perduda: la que es va lliurar al feixisme. I voltava també pels carrers guarnint-se per la festa del comerç, recordatori d'una altra guerra perduda: la batalla al consumisme. Joc infantils, degustacions, botigues al carrer... "Aunque la mona se viste de seda, mona se queda" es diria en castellà.
Obro la porta de casa. No vull ser un venut, ni un comprat. No vull participar del consumisme. Mai. Mai més! Surto a la terrassa, visc en un cinquè que és sisè. Pujo a la barana i decideixo que o sóc gratis o no seré. I no seré. Salto en un vol acrobàtic posant per davant el nas i tancant els ulls... Quin aterratge més suau! Això és la mort? Obro els ulls i m'adono de la meva mala sort: per la festa del comerç han omplert el carrer de jocs inflables per a la canalla. L'inflable amorteix el salt i quedo sa i estalvi. Se m'enduen detingut sota denúncia de l'amable comerciant que ha posat l'inflable. Em detenen, he aconseguit el premi gros: cap de setmana gratuït amb pensió completa als soterranis de les Corts i la imatge de mons pares besant l'inflable fins a irritar-se els llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada