Conte 4. L'apassionant món del paraigües.

Avui alguns i algunes de vosaltres us heu trobat en una cruïlla sota un cel gris i quatre gotes. Demanàveu pel whatsApp contes per animar el dia. M'ha sorprès però m'ha encantat saber-me llegit i una mica útil. Tot i que els contes (a diferència dels treballs de la uni) sota pressió no em surten, amb algún kiwi i fent força ha  acabat sortint.
Diuen que treure un llibre o un disc és com parir. Treure un conte és com cagar, és fa més sovint però també et quedes a gust i si és digne de mostrar fa il·lusió.

L'apassionant món del paraigües.

Ahir vaig descobrir un gran invent: el paraigües. 

Des que tinc ús de raó he considerat aquest invent innecessari i d'auster sentit de l'estètica. Però en un mal moment, poder embadalit per alguna obra d'art o per alguna delícia de xocolata (si és que són coses diferents) un aparell d'aquests va acabar a les meves mans. Tot un món.

Vaig sortir al carrer esperant la lapidació d'algun fonamentalista de l'estètica però no va caure cap pedra. Ni tan sols calamarsa. Lluny d'això, la gent per primera vegada en dia de pluja em somreia (o ho intentava) enlloc de posar cara de pena. Jo pensava que els dies de pluja posaven trista a la gent, això em semblava a mi i això llegia als autors del romanticisme, però no! La cosa era que ni jo ni els autors romàntics portàvem paraigües i la gent ens mirava amb peneta, com dient "pobre desgraciadet".

Vaig parar al forn. Tanco el meu paraigües amb la destresa d'un novell i un l'espectacle digne de Tortell Poltrona i me'l fan deixar en un pot. Un aparcament de paraigües no vigilat on els deixes sense candau, alarma ni cadena. No vaig poder fer el meu te tranquil, cada vegada que algú passava a prop de la porta estirava el coll per comprovar que ningú s'endugués el MEU paraigües. Avui tinc mal de coll però tinc el MEU paraigües.

Després vaig baixar al parc, allà on m'espera mitja joventut a l'atur i farcida de màsters, cursos i somnis a realitzar. Quatre coneguts i cap amic. Quatre tios parlant dels seus paraigües com si fossin gossos de pedigrí  cotxes de luxe o com si fardèssin de paquet! Que si el meu és més gran, que si el meu és automàtic, que si el meu és ecològic, que si el meu és afrodisíac..! Sí? i et fa una palla?! De veritat, que els homes (o els intent d'home) som tan simples sovint. No se com deu ser una conversa entre dones sobre els seus paraigües, però és tristíssim intentar mostrar virilitat a través d'un aparell que para t'estalvia un refredat quan plou.

I l'altre és anar a dinar a ca'ls pares. "Nen, aquí no deixis el paraigües que fa bassal! Deixa-me'l a la banyera però que no degoti pel passadís!" I com s'aconsegueix que un paraigües més moll que l'entrecuix d'una adolescent no degoti? Només una mare sap fer miracles.

Ara m'adono que havia subestimat el món dels paraigües. Quin bon cor qui duu paraigües! Quan l'estètica no importa, allà hi ha una persona amb paraigües. "Mentre vagi jo ben sec, ja pot riure de mi la gent!" en diríem. 

Ahir vaig sorprendre'm buscant a l'ebay paraigües ecològics o descapotables per poder baixar al parc a fardar, com a mascle cutre que sóc, de les meves possessions. No tinc diners per cotxe, ni per novia, ni gaire paquet. Però tindré un paraigües millor que els seus!