Conte 1. Guants blancs i banderes roges.

Hi haurà contes de tots els colors. Hi haurà de més macos, més eròtics, més mal parlats, de menys crítics i de més radicals. Així que ningú desesperi si el primer ha decepcionat.

La realitat està farcida de contes i el d'avui és per anunciar, no pas orgullós si no avergonyit pel retard, que des d'aquesta setmana Triodos és el meu banc. És un primer i petit pas.

Guants blancs i banderes roges. 
La Maria obre la cartera, desenfunda targetes i escull color. En posar la tarja a la ranura sent un dolor estrany, un mal al costellam. No sap pas que aquella tarja és un punyal, no sap que en aquell lloc i en aquests temps la pasta (vull dir el diner) duu metralla.

Pocs metres més enllà un home pàl·lid, i de bon menjar, i de bona vestimenta, i de panxa plena s'ajusta la corbata i es neteja les noves lents. Ara retalla un bigoti que amaga els nervis dels mals moments i que ell creu que el fa madur i interessant. Només ell ho creu però li és prou. Abans d'encetar el jorn practica somriures i assaja holes-que-tal. "Ha quedat prou bé" diu al mirall buscant el millor perfil, gira cua i es posa els guants blancs d'atracador professional.

- Bon dia Senyor Director del Banc.- li diuen.

- Hola que tal!- diu com ha assajat- i que voldrà?

- Una hipoteca per la llar.

- Així ja ho sap! Signi aquí, aquí i aquí. Un ronyó menys i potser el pis. I si no en té, el futur del fill. 

Mai dirà la veritat.

- I doncs, ja està?

- Llegeixi la lletra petita... Ja està, ha fet tard! Amb els seus diners, entre d'altres mals, farem armes nuclears per fer nous solars on construir i fer diners. Diners, diners: sempre en vull més! Aquí té la seva hipoteca.

- Però si això és una cadena!

- Sí. Ara és un esclau del sistema!

En Joan Pobre ha posat llenya a una foguera que el crema i que fa un fum que l'ofega. D'aquí uns anys es matarà des de la finestra d'un pis que mai haurà pagat. Déu el rebrà: sentència per col·laboracionista amb un règim antihumà, un sistema antipersones 

- Em van enganyar!- s'intentarà defensar.

- Fill meu, sou molts i moltes que el diner us ha cegat, que no veieu veritats sense taxar. Ai Satanàs! Quin mal que fas..!

Però no tothom ensopegarà com en Joan. L'home gras i de guants blancs passejarà pels carrers nets d'una barriada de jardins, natura domesticada. És un passeig de fer per fer, de quan sobra el temps i brilla el sol. Però és una espera maquillada amb converses de futbol. L'emprenyaran els semàfors en vermell quan no hi ha trànsit i el farà sentir segur l'estil orwellià de les façanes amb càmeres de seguretat a les portes dels garatges i murs alts. Sense saber-ho esperarà una gentada que entra en joc a la partida sense guants blancs i amb mocadors negres i que en l'anhel d'un canvi imminent el trobaran allà on el que és legal i el que és lícit confronten i només aquells carrers i les càmeres de seguretat sabran el que va passar.