diumenge, 21 d’abril de 2013

Conte 2. Conte sobre els carrers nets i sense música.

Dues setmanes pels carrers de Barcelona donen per un conte en el que Orwell em dona la benvinguda a casa i en el que l'humor és part del cetrill per amanir les voreres i les places.

 Conte sobre els carrers nets i sense música.
Ara que s'apropa Sant Jordi volia escriure un conte eròtic entre el Drac i la Princesa o entre Sant Jordi i els seus cinc dits però he pensat que aquesta literatura correspon més a les seguidores de Quim Monzó i altres elements d'obsessiva tendència a la innovació literària a qualsevol preu i gust. (Respireu! que no hi havia ni una trista coma). Així que m'he decidit per explicar-vos mentides sobre la meva vida, que és el que fa tothom quan lliga a la desesperada. Jo avui, escric a la desesperada. 

L'altre dia feia un volt entre l'asfalt i el fum barceloní quan van apropar-se dos agents del cos dels Mossos d'Esquadra, o poder eren de la Guàrdia Urbana però això té poca importància. 
- Hola bona tarda, el gos és seu?
Abans de respondre vaig fer una ullada a la gossa per assegurar-me que no estava en delicte flagrant, no fos cas que m'acusessis de còmplice o d'obstrucció a la justicia. Però veient que no estava mossegant a ningú, ni passant droga, ni furgant a la butxaca d'un vianant jubilat vaig respondre orgullós.
- Hola bona tarda, sí que ho és, sí. 
- No sap que l'ha de duu lligat? 
- Doncs no ho sabia pas. Però és de bona pasta i no fa res, és un sol.
Cap excusa va servir per evitar la morterada de diners que suposa portar la gossa deslligada i indocumentada. Fins i tot vaig explicar-li que mesos enrere jo havia estat detingut per ser una persona perillosa (o això creien, jo amant de les vides!) i això vol dir que era jo el que anava deslligat de la meva gossa i per tant la sanció econòmica havia de recaure sobre la gossa, no a mi. Ni la força de la raó i la lògica van aturar el bolígraf que ratllava la meva sentència. 

Dies després tornava a casa després de fer uns beures d'aquells que t'inspiren a canviar el món fins que et lleves i t'adones que l'alcohol és un antiavalot dins del teu cap que quan has baixat la guàrdia ha començat a colpejar les teves neurones pel que deies ahir a la nit. Tornava amb tots el litres etílics dins de la meva bufeta a punt d'explotar i en un acte d'amor a la mare natura vaig regar un plataner de carrer. Quan pujava la bragueta per abrigar la cigala dos homes d'uniforme semblava que esperaven el seu torn per fer ús de l'improvisat urinari. Però només ho semblava. 
-Hola bona nit, que em pot donar la seva documentació? No sap que no es pot pixar al carrer? 
- Però... no m'aguantava i està tot tancat.
- No és permés d'embrutar la via pública amb cap mena de fluid corporal, senyor.
De nou un bolígraf en mans d'un agent de l'autoritat m'atracava. Cap excusa va servir, un gos pot mingitar a  cada cantonada i jo no! Té més drets un gos que jo als carrers de Barcelona.

Vaig notar carraspera i en rascar la gola un moc verd i dens va habitar la meva cavitat bucal. Jo, amb tota la naturalitat i poca delicadesa vaig escopir el moc. Vaig sentir-me realment orgullós de la paràbola que dibuixava el seu vol. Però en veure la cara dels agents vaig recordar que el moc és un fluid, i que es dirigia cap a terra, i que si toca el terra l'embruta. Si volia conservar prous diners per esmorzar la resta del mes a casa i no a Càritas no podia permetre que un bolígraf tornés a sentenciar una expropiació econòmica. Vaig saltar amb la boca oberta i vaig caçar el moc just abans que toques el terra. "Uui! T'ha anat d'un pèl" em vaig dir, però la meva glòria va acabar ràpid perquè la barbeta va quedar esmicolada en un aterratge espectacular sobre l'asfalt. Vaig passar-me la resta del mes sense esmorzar, doncs la meva barbeta rajava més que el Prestige al mar Cantàbric i per si algú ho desconeix: la sang és un fluid i estava embrutant l'impecable terra barceloní. L'agent no va deixar estar l'oportunitat de saccejar-me i fer caure les quatre monedes solitàries que dansaven a les meves butxaques´ mentre jo perdia el temps buscant excuses que van ser sempre inútils.

estilBCN.

1 comentari: