21. [Uni]vers de Nadal. El sentit de celebrar el solsitici d'hivern. El sentit de celebrar.

[Uni]Vers de Nadal. 

El sentit de celebrar el solstici d'hivern. 

El sentit de celebrar.

Qualsevol data és una bona excusa per treure'n profit, i Nadal és un dia per exprimir la felicitat amb la gent del nostre entorn. Sempre hi ha qui es masturba amb Nietzsche i altres renegants de la socialització i es repeteix en queixes sobre els dinars familiars o d'amistat, però generalment just qui remuga en té (d'àpat de Nadal). Perquè part de la felicitat dels àpats familiars consisteix en la queixa. En lamentar-nos entre nosaltres del tostón d'àpat per a que l'amic, amiga o símil se'ns compadeixi de nosaltres (que ja ens agrada) o ens expliqui un àpat encara més nefast i ens sentim bé perquè el nostre podria haver estat pitjor. Però tot -allò bo i allò lamentable- batega amb l'objectiu de fer-nos sentir bé. 

Només apreciem la mancança. Només quan una llauna de Damm i les sobres del sopar de fa dos dies substitueixen el dinar de Nadal enyorem el tiet que repteix les anècdotes de la mili (com cada any), l'àvia posant a prova els límits del teu plat i el teu estòmac, l'altre tiet borratxo tirant els trastos a la teva parella, la teva mare explicant anècdotes ridícules de la teva infància (o no tan infància), el merda de gos de la parella de la pija de ta cosina que t'ha robat de la mà el canapé, els cosins fumant porros d'amagat al terrat, el nebot amb el seu regal de tió (una trompeta. Gràcies avi) i la cua de lavabo perquè la cosina (la punk no la pija) ocupa el vàter per vomitar la ressaca de tots el cubates d'ahir a la nit. I a sobre a la cua t'has trobat amb la teva tieta que va de tort, amb la plorera del vi marca BonPreu dien-te que mai la vas a veure, i que ella t'ha cuidat tant, i que tu ja no l'estimes. Tu penses que el teu cap treballa frenèticament buscant l'excusa per marxar d'aquell infern, però en realitat treballa frenèticament buscant l'excusa per anar a explicar a la teva colla lo dura que és la vida a la teva família. 

I els regals. Tan criminalitzats per la cultura consumista. Però quina millor manera de veure reflectida la teva felicitat en els ulls de l'altre? Per això regalem! Perquè en no poder veure la pròpia felicitat en els nostres ulls, la busquem en la mirada de la resta. El que et gastis i on t'ho gastis és cosa teva, de la teva consciència i de la teva inconsciència.

En fi, bon solstici d'hivern per a la penya alternativa i bon Nadal per als que reivindiquen els clàssics o els evangelis. A triar. 

I -m'avanço- amb un feliç Sant Esteve (la segona oportunitat de matar el gos de la cosina que et roba els canapès de la mà). 

Conte 20. La caça de bruixes.

Avui, per solidaritat us deixo un conte ben real. Un història orwelliana que recupera l'esperit de 1984 en plenes portes de 2014. 

És el comunicat que la campanya 200x0 ha presentat fa una estoneta. No és ben bé un conte, però espero que us agradi i que entengueu que si el penjo és per a (de)mostrar que vivim en un dels meus aCONTEcorrents.

Ben aviat, un dels nostres contes.

La caça de bruixes.

Volies saber què és el 200x0?

200x0 és la campanya que s'ha creat per a combatre i socialitzar la repressió que rebem de l'Estat espanyol de la mà dels Mossos d'Esquadra. Una vegada més la repressió colpeja i perturba la pau del nostre poble, la Garriga, però aquesta vegada hem decidit que no tornarem a callar.

L'onze d'abril en Bartu juntament amb altres veïns i , veïnes de la Garriga estava fent el xafarder davant de l'Auditori Municipal on el nostre (mai benvingut) ex-veí Albert Rivera feia una xerrada. Segurament molts i moltes de vosaltres coneixeu l'Albert Ribera per encapçalar un partit polític espanyolista que múltiples vegades a fet política per tallar les ales a les nostres reivindicacions culturals i nacionals aferrant-se quan ha esta necessari a la demagògia, la mentida i fins i tot a raons més pròpies d'un estat feixista que del model de país que volem. Aquella tarda tot va ser força tranquil exceptuant alguns moments d'exaltacions i cridòria a la sortida del conferenciant. Es veu que no hi està acostumat a ser rebutjat... Alguns dels agents dels Mossos d'Esquadra que protegien l'acte (de què i de qui encara en tenim la incògnita) repassant les imatges de les càmeres van identificar en Bartu i va decidir aplicar-li la Llei de Seguretat Ciutadana tot inventant-se algunes acusacions per enverinar-ho una mica tot. En Bartu mai ha estat detingut ni identificat formalment, així doncs no és possible que per unes imatges de càmeres dels Mossos o de les imatges televisives el Mossos hagin pogut identificar-lo. Això va ser denunciat en una de les al·legacions que es va fer per demanar la retirada de la multa i la resposta va ser que, en ser una persona coneguda al poble, bastava com eina identificativa.

Així és que, després de que els Mossos es passessin les al·legacions i els recursos per allà on no hi toca el sol, s'ha hagut de pagar una multa completament inventada i arbitrària i creiem que això no és just. Doncs en Bartu estava fent el mateix que totes les persones concentrades per rebutjar la presència d'una persona non grata a la Garriga, en canvi, en ser conegut al poble per la seva implicació en reivindicacions socials i polítiques i per formar part del teixit associatiu del poble ha estat el cap de turc. L'avís per dir-nos que qui destaqui i qui es mogui serà castigat.

Per això i per denunciar i fer saber al poble que la repressió ens toca a tots i totes, hem iniciat una campanya per al pagament col·lectiu de multa i per conscienciar. Estem venent unes xapes molt xules i aquest dissabte 28 de desembre hem organitzat una xerrada per explicar el cas més detalladament, per parlar sobre repressió i control social, per mostrar que això no és un cas aïllat i que és una estratègia per mantenir-nos amb la boca tancada i per dir que res no ens callarà. Res no ens aturarà!

On? Al lloc dels fets, a l'auditori de Plaça del Silenci, clar!

I serà a les 19:00h de la tarda, no hi falteu!!

200 euros

X 0 identificacions

Conte 19. L'escenògraf.

És millor prendre's el conte amb un sabor agredolç. Recomano la lectura ràpida o encoratjadora. Fugiu de la pena i aferreu-vos a la ràbia, motor i empenta de les primeres passes. Poder sense seny! Però al cap i a la fi, primeres passes necessàries. Entre fer i no fer, escull fer. Bona lectura (a ritme valent!)

L'escenògraf.

Un sospir seguit d'un petó de l'amor més lliure i sincer substitueixen les paraules que li diria cada matí però que les calla per no despertar-la. Li diria que enyora quan es feien l'amor els matins amb els primers tocs de sol, de pluja, vent o calamarsa. Enyora el cafè sense paraules i amb mirades juganeres que ho diuen tot amb ullets espurnejant passió. Enyora també la dutxa de després i el mirall entelat on es deixaven els missatges. Tot s'ha perdut entre les runes d'uns mals horaris, i els pocs diners, i l'angoixa del final de mes que empipa els seus dies. Surt de l'habitació i la sent girar-se al llit. Ella palpa el seu buit i s'arrambarà per ensumar el rastre del coixí. És tot el que li quedarà fins la nit.

Entra al caos de mertxandaisin revolucionari que folra el desordre que impera en les parets i cada racó del cau de la petita rebel de la casa. L'habitació fa olor a tabac. Fa que no amb el cap però en veure-la dormir sent aquella escalforeta d'orgull patern. L'inevitable orgull que l'empeny a prendre dues cigarretes de la butxaques i deixar-les sobre l'escriptori, li fa un petó i li xiuxiueja a cau d'orella "no afluixis petita, però sigues intel·ligent. Et volem a casa, aquest vespre també."

La lluna de plata li dibuixa els paisatges antics, a tons grisos. No abaixa el cap mai, ni pel fred ni per vergonya ni per res. I encara cap derrota ha entristit la mirada desafiant i plena de vida que omple els seus ulls. Però es consumeix en fum. Fuma. I fuma maleint els cops de vent gèlid, i la misèria de l'abric rosegat, i de les sabates que fan ferida, i del jersei prim com el paper de fumar (que per cert, només li queda un). Li rondinen les entranyes i camina ràpid perquè la precarietat l'ha arracona't en un treball malpagat  i infravalorat. Sense ell no hi ha batalla, ni pau, ni gana. L'Home que Treballa Posant Carrers va estenent parcs i carrers i cantonades.

Comença pels barris de l'extraradi on les cantonades encara guarden l'olor de les corredisses i on encara queden alguns carrers sense asfaltar dels que li embruten les robes de pols. Estén carrers estrets, cantonades tortes i places interiors. I les coses no són perquè sí. Aquí els cotxes no poden còrrer molt, ni entrar arreu. La policia no hauria d'atrapar el jovent, que per gràcia o pena es llaura i lluita un futur amb la constant ombra dels barrots. Genètica de pobre. L'Home que Treballa Posant Carrers deixa brutícia i llambordes trencades per les voreres estretes. Deixa tot ben preparat per a que qui ni té de res trobi de tot: llambordes per defensar les barricades i molles per qui només té vi.

Ara estén un carrer cèntric de la ciutat. És un carrer gran, està ple de comerços i té bancs, parcs, i arbres, i cases maques. De tant en tant hi posa un pidolaire per veure si en un cop de sort la misèria volta per una de les cavitats dels cors de la gent rica i -home, dona o a escollir, però de butxaca plena-es deixa sorprendre per la injustícia de les desigualtats i canvia. O deixa canviar. També hi posa un "quinqui" poc mudat i que roba carteres i joies. Redistribució de la riquesa a cop de navalla.

El sol il·lumina ja la seva obra d'art. El terreny de batalla, l'escenari perfecte on la realitat és capaç de superar a la ficció. Ara li quedarà passar les hores de son, les hores de militància, de dinar sol, fer la compra (on robarà una xocolatina al supermercat per al seu nebot) i fer el sopar per a la dona que més s'estima i la seva filla. I quan arribin per sopar, ell les creurà a l'entrada i es diran "què tal com ha anat?", i es faran un somriure i un petó. I poc més: algú ha d'anar a recollir els carrers. 

Conte 18. Dragons: tòpics i caricatures repressives.

Una història més fàcil que bona i farcida de tòpics per arrencar somriures sota els nassos que comencen a gotejar amb les moqueres dels primers freds. Però, prenen la saviesa (excepcional i resistent) castellana "si el río suena, agua lleva". Més enllà de l'anècdota, quedeu-vos amb el transfons. O amb el trastorn. No mireu el dit del mestre (com faria el babau) i mireu allò que assenyala el dit (com el llest).

Tòpics i caricatures repressives. 

Tot va començar un 12 d'octubre quan sons pares es van posar calents veient la desfilada militar de la capital. Van acabar fent l'amor... perdó! Follant al sofà d'estampat insultat. El de roses grises i ocells verds. Follaven amb rostre rutinari i moviments subtils. Ella pensava en el musculat legionari que TVE havia enquadrat en un primer plànol i ell hagués pensat en la cabra de la Legión si és que mai hagués pensat.

L'avortament no entrava en els paràmetres cristians de la infeliç parella així que el 7 de juliol, mentre a Pamplona centenars de persones èbries faltaven el respecte a la dignitat humana babejant calimotxo i hormonant patriarcat, de l'entrecuix fosc i rovellat d'una dona guenya sortia en nostre heroi. 

Al registre es van negar a insriure "Embarazo no Deseado" en la casella de la criatura així que els pares buscant en el santoral el nom més malsonant li van posar Ildefonso, que gràcies al tartamudeig del pare i la mala fe del funcionari del registre va acabant sent oficialment Ililildefonso. (Nom encisador amb el que encetaré paràgrafs)

L'Ililildefonso va créixer sense amor familiar i marginat des de l'escola bressol fins a el darrer curs de l'ensenyament obligatori. Ràpidament es va guanyar la vida fent anuncis. Sempre apareixia sota un cartell que posava "ANTES" i al costat seu sempre hi havia un adonis sota un cartell que posava "AHORA" i entre ells sempre hi havia un producte cosmètic tan màgic com eficaç. El dia que va marxar de casa, sons pares van deixar de prendre antidepressius i el dia que els hi va dir que marxava de la ciutat l'alcalde va declarar festa local.

L'Ililildefonso, el nostre heroi, va deixar l'hostil llogaret de l'estepa castellana i es va instal·lar en una ciutat atapeïda. El lloc on més còmode se sentia de Barcelona era el metro, que està farcit de persones lletges i la seva cara passava per un càstig més de Déu en l'infern Comtal. Desapercebuda.

L'Ililidefonso empenyia dies i passava anys. Els anys de tortura social van enfortir les  seves durícies emocionals i no sentia empatia, ni pietat, ni nostàlgia, ni la majoria de coses que senten els éssers humans. Només sentia hostilitat envers qualsevol individu que es creués a la seva vida. No calien motius. L'individu en si mateix era prou motiu. 

L'ililidefonso no en va voler saber res de la mort dels seus pares. Ni tan sols va voler quedar-se amb l'herència. Va fer una donació de tones d'aliments al Banc d'Aliments amb una nota "que això serveixi per a que hi hagin menys persones pobres". Els aliments estaven enverinats. 

L'Ililildefonso va tenir la sort de trobar una orientadora laboral que trobés cabuda a la societat per a un individu com ell. Per fi va deixar el món dels anuncis, però no el dels espectacles. Hores de gimnàs i les seves [in]habilitats socials van col·locar-lo en l'epicentre del seu equip de treball, i no pas per tornar a ser el blanc fàcil de burles. O sí. Era un referent al cos policial dels Mossos d'Esquadra.

L'Ililildefonso adora la seva feina. En aquests moments està omplint els múltiples racons buits del seu cervell amb cosa fina colombiana. Quan la feina és dura, enfarina les seves cavitats cerebrals. Ahir patrulla, "vaya risas!" i avui li toca treballar dur: li toca manifestació. Es frega el nas, sacseja el cap i es posa les proteccions. 

Som-hi dragons!

Conte 17. Por a la meta.

Us deixo un altre text descriptiu que roman captiu als arxius virtuals. La recepta recomana més estona, però poc cuinada no exalta res i en canvi deixa entreveure el regust filoterrorista que només apreciaran els paladars més susceptibles. Durant el tast es pot intuir les restes d'humor d'una jornada anterior però passaran inadvertides un cop finalitzada la cata literària. És un dels meus escrits aburrits d'entrenament literari per a exercir dits, neurones i hores que desallotja les obligacions del meu rellotge.

Por a la meta. 

O sobrevaloració del camí.(Entrenament)

Sap que per a una bona inspiració s'ha de fer un àpat a l'alçada de pretendre passar una nit sencera escrivint. Ha obert una llauna de tonyina i li ha fotut la forquilla. Quan ha viscut amb gent s'ha hagut de sentir una vegada i una altra que allò no era propi d'una senyoreta. Ara que viu sola escolta AC/DC a tot drap i reafirma el convenciment de que posar la tonyina en un plat fa que perdi el gust propi de la tonyina en llauna. Se sent malament per menjar tonyina. Fa uns mesos la tonyina nedava infeliçment buscant una companya qui copul·lar i ara és servida en llauna. Sospira pensant que centenar de joves estant infeliçment buscant qui copul·lar i que en uns mesos seran servit en llauna per a ser devorats pel mercat laboral. No hi ha tanta diferència. Es serveix una copa de vi i baixa el foc de les bledes que bullen.

Grups ultra d'ecologistes nostàlgics de les cavernes li agrairien que es mengés les bledes directament del colador, d'aquesta manera frega menys plats i estalvia aigua i evita la desertització imminent del planeta. Però ningú la veu, i ningú li agraeix, i ella no ho fa per això. Odia que el pis sigui tot un espai perquè l'olor a bleda bullida i el vapor li ocupen tot l'espai. Però odia tantes coses i persones que ho passa per alt.

Es mira al mirall i somriu. Seu davant l'ordinador, mira la foto de carnet que duia a la cartera. Apaga la cigarreta entre les celles del retrat de somriure desendreçat. Avui s'han vist i l'ha odiat més que mai. No era precisament la resposta que esperava.

-------------------------------------------------------------

Esperava que em diria alguna cosa prou enlluernadora per arrencar-me totes les pors. En canvi tinc la sensació de que m'ha vacil·lat.

Portem anys somniant amb això, preparant-ho tot i ara em diu que ho vol deixar córrer. Imbècil. Sempre he sospitat que les drogues li estaven carcomant el cervell però no fins a aquest punt. Deu semblar un gruiere la seva matèria grisa.

Sota el paraigües que em protegeix de l'atac hidràulic del núvols el meu cap prepara una venjança. Em passa pel cap l'amputació del que ell sempre ha estat més orgullós: el seu cabell premsat en rastes fent del seu cap un Espai Natural Protegit amb 42 tipus de polls diferents importats de donzelles d'arreu del planeta. Però la venjança temporal no li és prou. Jo m'he hipotecat la vida només preparant el nostre moment.

Mentre li deixo un missatge amb la meva clau a la porta del seu cotxe em passa pel cap fer-li un poema. La literatura no és efímera, l'atac literari és una ofensiva emocional que triga en curar-se. Si se li pot dir cura a la desaparició de les ferides. Perquè les cicatrius del cor són tan eternes com la cerca de la veritat.

La ràbia empeny la tinta que immortalitza les meves entranyes en el suport d'un paper. El poso en un sobre i li deixo a la bústia.

Dues setmanes més tard el cel serà clar després de tres dies de pluja. Passades les onze del matí el carter fugirà a corre-cuita dels gossos del jardí del número 92 del carrer Viena. Serà tot l'esport que faci el carter en tot el lustre. S'espolsarà els pantalons i es prometrà a sí mateix matar aquelles dues bèsties del dimoni. Però sabem que mai ho farà perquè té por. No sentirà pas sentiments de tendresa o pena envers dos animals reclusos en un jardí que sembla emmoquetat de verd i d'arbustos en forma de dofí. Sentirà por. Per això no ho farà. Perquè és un covard amagat rere un humor estúpid.

Al número 93, i encara esbufegant i suant com un porc la nit abans de Sant Martí, deixarà un sobre sense remitent amb un segell comprat fa tres dies, just abans del temporal de pluja i vent. L'haurà demanat a l'estanc del barri juntament amb una caixa de tabac barat i l'encenedor més barat encara amb i els xiclets d'oferta.

---------------------------------------------------------

He obert el sobre i m'ha explotat les mans. El detonant de la teva ràbia m'ha deixat sense dits i pensava que mai més podria respondre't però els avenços tecnològics han fet que la meva resposta sigui possible. Saps que un atac mai el permetria en soledat perquè no entenc de perdó. Però no he estat capaç amb tu. Entenc la sorpresa de la meva retirada però el camí m'agrada i arribar a la meta ens aturarà. M'he esignat a no deixar mai de caminar, és el que sempre ens ha agradat.

Pocs dies més tard la cartera del barri de dalt (la que sempre es queixa de que el seu marit, pobret, treballa tantes hores i guanya tant poc, i arriba tardíssim a casa) sortirà de la granja que fa cantonada on esmorza cada matí i llegeix la premsa estatal. La cambrera de la granja, la que li serveix, és la que s'enllita amb el seu marit cada dimecres al motel Solimar de Vilassar, però això tant ens és. La qüestió és que la cartera haurà llegit l'horòscop just després de la secció de polítiques i abans de l'entrevista de la contraportada. En saber-se afortunada comprarà una butlleta de loteria just abans d'emprendre de nou les seves tasques laborals. Per si de cas, perquè no hi creu però mai se sap.

M'entristeix que no obrissis el sobre amb la boca. Ara seuria a una banqueta d'acusats amb Greenpeace a l'acusació i milers d'animalistes estarien passant un dol per la trentena d'espècies úniques de polls que hagués extingit amb la combustió del teu cap. Jo en canvi, estaria brindant amb cava i menjant llagostins. La teva por a la llibertat em provoca arcades. He decidit que la teva por és prou condemna. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt de no haver-te d'ajupir per cordar-te les sabates. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt que s'alci el melic per sobre les teves orelles. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt de no ser capaç de fer una passa més i les teranyines siguin les guarnicions del teu cadàver i que la teva mort no sigui plorada.

Mesos més tard un jovenet del Magreb ocuparà el lloc d'una cartera que va fer-se rica amb una butlleta de loteria i després d'operar-se els pits va marxar a unes illes del Carib amb tots els diners i el jardiner, amb qui s'enllitava el dijous quan mentia al seu home dient que feia teràpia, però això tant ens és. El carter que reparteix al carrer Viena mai va atrevir-se a matar els gossos.

Conte 16. Nit de por.

Avui dedico el conte a tota aquella gent que està fora del país en l'exili laboral o polític, a la gent que viatja, a la que porta un xiringuito en un país llunyà dedicat a totes les persones que han somniat muntar-se un xiringo a l'altre punta del món, a la que roman fora per plaer i per estudis, a la que no pensa tornar i a la que només pensa en tornar. 

Se que es reclama la Nit dels Morts com a festa pagana prèvia a la castanyada, una festa imposada per l'església per convertir en tabú la mort. Però jo reclamo la castanyada com a barricada de resistència al Haloween anglosaxó, una mofa que capitalitza l'honor dels nostres morts. Yankis (and English) go home!

Nit de por.

[Última hora] Múltiples atacs a la Castanyera. 

Greenpeace presenta una querella contra la Castanyera per la destrucció d'un ecosistema on s'hi havien descobert 42 noves espècies de puces. l'institut de secundària del Barri denuncia la Castanyera per robar plata líquida del laboratori. El Defensor del Consumidor i la Cambra de Comerç interposen denúncia per competència deslleial a la Castanyera.

L'octubre mor amb la mateixa sensació que els darrers anys. La plaga imperialista ortigava la ciutat amb Halloween, la tradició invasora s'havia menjat cada cantonada de la ciutat carcomant els propis costums i tradicions i la Castanyera sentia que ni el cobrador del frac li feia cas. Ignorada. Sola. Però no impotent. Desafiant. És la nit de tot Sants i algunes famílies cerquen l'empatx a cop de castanya i moniato, brinden amb ratafia per oblidar hipoteques i s'endolcen l'amargor de la vida amb panellets de la sogra. El que no saben és que als carrers s'esdevé una batalla folklòrica.

Amb el mocador, els esclops i la faldilla, la Castanyera planta la paradeta disposada a defensar la seva parcel·la de tradició. Torra castanyes a mode reivindicatiu tenyint els carrers amb l'olor de llenya cremada. El fum sempre és batalla si no prové d'un canut de reconciliació o d'un piti post-polvo. L'olor del foc que torra reclama el propi espai volent foragitar carbasses decorades amb somriures necessitats d'ortodòncia, infants vestits de vampirs per tenir una excusa per apedregar casa la veïna i adolescents que aprofitant l'avinentesa de la festivitat anglosaxona s'han vestit com putots dient que són bruixes.

Es pon el sol i la Castanyera tanca la parada i obre veda de cacera. Còmode i discreta alça a cada passa barricades de tardor. Un grup de bruixes surt d'un bar on no han deixat ni gota, ni guita, ni cambrers. Durant l'etílica bacanal s'hi han passat per l'entrecuix els cambrers, els gats i els corbs. La Castanyera s'apropa a les escombres aparcades a la zona blava i amb els crits del sexe més cruel de fons, remena escombres.

Després dels riures, el sexe i l'alcohol les bruixes saciades de vici s'apropen a l'aparcament i pugen a les seues escombres. En fer el toc d'encesa per alçar el vol BOOOM! Centenars de trocets de bruixa han decorat l'estret carreró on un gat buscava sardines. Dues escombres bomba han esmicolat les bruixes en bocins del tamany d'un dau. Ara els gats fan tiberi de les seves antigues dominants.

Un Home Llop mancat d'higiene i de modals s'amaga entre la brossa i les ombres d'un parc: un històric polvorí que ha esdevingut polvòdrom. Un espai d'orgull per als patriotes de la ciutat i un amagatall públic per a parelles, amants i oportunistes que volen follar-se o fins i tot fer-se l'amor en un racó fosc d'una ciutat amb més llum que sentit comú. Pel camí empedrat de la bassa apareix una noia de cabells llargs i faldilla curta, d'ulls petits i pits grossos i de caminar angelical i intencions furtives. L'Home Llop salta enmig del camí mostrant les seves urpes, puces i ullals amb un rugit que desprèn tanta pudor com grumolls de l'antiga víctima. La noia... (Destapem-la!) La Castanyera mira de reüll al seu voltant i en veure's acompanyada de la soledat de parelles que no miren més enllà del seu pubis somriu i entoma la fona i una castanya. Dispara el fruit de tardor a l'entrecella de l'Home Llop que continua movent els braços i esquitxant saliva sorollosament fins que el cop de castanya el deixa ulls en blanc i cos inert. Cau deixant sense hàbitat a centenars d'animals que procreaven silenciosament entre la brutícia del seus cabells. Com el humans entre la brutícia del parc.

Al balcó de l'àtic de l'edifici més alt de la ciutat, d'es d'on es veuen tots els llums que il·luminen aparadors i enfosqueixen ideals, la Castanyera i en Dràcula brinden pels darrers assassinats.

Per a ella és un brindis de victòria.

Per a ell el brindis és un preludi a enllitar-se amb aquell àngel de la nit que sota aparença innocent, ha pres vides. Molt excitant.

En la brisa que eriça la pell de la Castanyera s'hi respira el dol d'aquelles tribus urbanes que es masturben amb l'estètica del Dràcula. Per a ella és un brindis de victòria. Per a ell la mort és mort i la Castanyera una dona preciosa a seduir i oblidar al matí següent.

Un brindis, una mirada sensual i el Dràcula nota com tot se li remou per dintre. Amor? Es sorprèn dient. Però la Castanyera enlloc de despullar-se, despulla la veritat: “Amor? No, hydrargyrum. També conegut com a plata líquida” Bona nit amor meu.  

Conte 15. Pa de vida. O com explicar la mort amb un conte al llavis.

Fa molt de temps que vaig fer el deliciós compromís d'escriure com li explicaria la mort a la canalla. Avui, tard com visc, us el deixo en aquest racó de la xarxa per a que el compartiu amb qui va posar la proposta a la taula. Vora el tinter que espera gandul.

Pa de vida. 
O com explicar la mort amb un conte al llavis. 

Hi havia una vegada (de fet, encara hi és) una casa gran i maca vora el bosc on s'amaguen les fades durant el dia i els follets durant les nits. És un mas vell com el sol i maco com la lluna, i la gent del poble l'anomena Mas Vell. La masia està construïda amb pedres grises del riu on les nimfes es pentinen amb els primers raigs de sol cada matí abans no s'hi banyin les xiquetes i els xiquets les espiïn vora els pollancres. La casa l'envolten camps de cereal, i quan el blat és del color de l'or i el vent el gronxa, Mas Vell sembla una illa envoltada d'un mar d'or d'onades suaus. Aleshores és quan a la Lia li encanta sortir a caminar amb el seu avi pels camins estrets d'entre els camps.

L'avi Tomeu mai calla. Sap tantes coses que sempre té coses a explicar. Que si tal planta es menja, que si tal altra és verinosa, que si tal ocell fa niu a les roques, que si tal altre menja ratolins, que si aquestes caques són de tal animal o de qual, que si els del Mas del Cantó li robaren una ovella i un llop se'ls hi va menjar tres perquè un llop sap quan en tens de més o de menys... Romanços! Diu la mare, però a la Lia li encanta sentir la veu ronca i tendre de l'avi a passeig.

Avui el blat arriba a la cintura de la Lia i el sol el fa dansar a ràtzies i brilla taronjós.

- Maco, oi avi? Semblen onades de la mar!

- No et sembla més que ballen?

I li canten cançons perquè tothom sap que ballar sense cançó és molt avorrit. I què s'en sap de cançons l'avi! Les preferides de la Lia són les de bandolers.

Al turó s'aturen i veuen petit Mas Vell.

- Molt maco. Però demà el tallen.

- Què dius avi! I això per què?

- El blat creix ràpid, com el teu germà i com tu. Però també és fa vell, com jo i l'àvia. I al blat vell, com les persones velles veiem les urpes de la mort a prop.

- Oh! No avi! No diguis aquestes coses. No vull sentir-ho!

I l'avi somriu, i se li veuen les dents desendreçades (les dels somriures més macos), i el nas talla el vent perquè no té pors, i les arrugues dels ulls li marquen el pas dels anys, i el sol dibuixa espurnes als seus ulls. És un somriure que neix quan hom es fa avi.

- T'agrada el pa Lia?

- I tant! El pa de Mas Vell és el millor! A l'escola sempre ho diuen.

- Doncs quan ha de morir el blat el tallem i li recollim el gra, i del gra fem farina i de la farina pa.

- Tranquil avi, jo no permetré que de tu en facin pa. T'ho asseguro, per bo que fos!

L'avi esclata a riure però la Lia no. Es posa seriosa i trista.

- Lia no t'emprenyis, petita. El blat deixa gra per fer farina, i de la farina amb aigua i sal fem el pa. La maduixera abans de morir (hivernar! que dorm sota terra tot l'hivern) ens deixa les maduixes per les postres i les melmelades de l'àvia. I jo en morir també deixaré coses.

- Però si sempre dius que no tens res! Que ens deixaràs el teu raspall de dents? O la dentadura postissa?

Ara és la Lia que riu. L'avi la mira i deixa escapar un somriure d'avi. Com li agrada la seva néta!

- Capgrossa! I tot el que t'ensenyo què? On fan mel les abelles? I què dona millors resultats treballar en equip o sola? Com es fa per a què el pa no quedi dur? Què és just? Què injust? Com sabem si vindrà sol, pluja o vent? Jo he intentat que aprenguis coses del lloc on vius i que aprenguis a pensar. És el meu gra que et dono per a que facis pa. Les persones quan morim deixem segons hem fet quan érem vives: segons hem ensenyat, lluitat, cuidat i fet riure a la gent. Quan jo mori no t'has de posar molt trista, has de recollir totes les converses, les cançons, els riures i tot el que més t'hagi agradat de mi i fer-ne pa per a que molta gent en mengi!

- Crec que t'he entès avi. Quan algú mor cal agafar allò maco que ens va regalar quan estava viva. Però de totes formes no tens la cara de color groc com el blat quan el talleu, així que encara et deu quedar estona!

I van riure, i van tornar cap a Mas Vell, i van cantar les últimes cançons del dia al blat per a que dansés a gust en la seva darrera vesprada.  

Conte 14. De mates, butà i gessamí.

Mentre em pregunto si la meva inspiració l'he acomiadada sumant-me a la moda imperant o me l'han robada en una nit de mal recordar entre fumeres i balancins us deixo el darrer escrit que vaig fer presentable. Va ser el darrer dia del curs d'expressió escrita a la Barraqueta. 

L'exercici va estar interessant. Ens va donar un inici comú: frase i mitja socialitzada d'un llibre d'algun autor reconegut que ni recordo ni reconeixeria. Cadascú de nosaltres havia de tirar del fil amb la seva imaginació. Històries dispars. 

Eus aquí la meva!

De mates, butà i gessamí.

Del pis en recordo les parets i el balcó, amb vistes a l'escorxador. L'escorxador! Ara sembla un senyal en el que no m'hi vaig fixar.

Vaig pujar després d'un sopar d'antics alumnes. Ella va obrir la porta d'una sessió de sexe furtiu. L'havia desitjada tant a l'institut... I allà hi érem fent realitat totes aquelles idees que motivaven les meves masturbacions d'adolescència. La meva antiga profa de mates i era brutal al llit!

Trencàvem les lleis de l'aritmètica, i la geometria, i qualsevol cosa que intentés engabiar en fòrmules la realitat. Però segur que alguna de les seves teories a les que jo mai prestava atenció deuria advertir de la possibilitat del no infinit. I va passar.

Recordo com ella em cavalcava i que les parets salmó de l'habitació es fonien amb el color de la seva pell. Perdia la vista... quan es va sentir el "clic" de la clau. La clau! Ho havíem sentit, ens ho llegíem als ulls. El seu índex va assenyalar el balcó: un pedaç de terra amb barana modernista amb vistes a l'escorxador.

[Aquest final l'he expropiat per a un altre projecte. Com rarament algú visitarà això he posat més en valor un altre espai (no virtual). Si tu has llegit això, em sap greu. Demana'm-ho i te l'explico.
Gràcies per entendre-ho.
Salut]

Conte 13. Els tres porquets. O com explicar a la canalla el negoci immobiliari dels bancs.

Un altre conte per a la canalla. Per a que expliqueu als més petits i petites que passa amb l'accés a la vivenda, per què hi ha cases sense gent i gent sense cases i com el poble s'organitza davant d'aquest problema.
En homenatge a l'organització popular el regalo a la PAH, però no oblido a totes aquelles cases i centres socials okupats que han estat bressol de molta pedagogia i punta de llança de les lluites socials.

Els tres porquets. O com explicar a la canalla la raó d'okupar.

Hi havia una vegada tres porquets que van marxar de casa el pare i la mare. 

El germà gran va llogar una petita casa de palla a un poblet d'interior. Quan va entrar a viure tot semblava genial, però amb el pas dels dies va adonar-se que el vent fred passava a través de la palla, que quan plovia es mullava i que se sentia molt el soroll de fora. Va anar a queixar-se al LLop Immobiliari però el contracte l'obligava a estar un any pagant el lloguer. 

- Però tu m'has enganyat. Aquí no s'hi pot viure!- va dir-li el Porquet Gran al Llop Immobiliari.

- Em sap greu porquet però tu vas signar un contracte!

El Porquet Gran va decidir no pagar el lloguer mentre buscava un altre lloc on anar a viure. No creia just pagar diners per viure en un lloc on es mullava quan plovia, tenia fred quan feia vent i sentia tots els sorolls del carrer. El Llop immobiliari no l'havia avisat de tot allò. L'havia enganyat! 

Un matí el Llop va picar a la porta:

- Porquet Graaaaan! Has de pagar.

- No vull. Tu m'has enganyat i jo busco un altre lloc on viure sense fred, ni soroll, ni goteres. Però fins que el trobi necessito una llar.

- O pagues o et faig fora immediatament!

- Deixa'm estar una setmana i trobaré un lloc, però ara no tinc on anar i hauria de dormir al carrer.

-Això és el teu problema! Suuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuurt! va cridar el Llop Immobiliari emprenyat.

El Porquet Gran va veure com el Llop Immobiliari començava a bufar molt fort i les finestres s'obrien, i la teulada va arrencar-se i les parets de palla tremolaven fins a sortir volant.

El Porquet Gran no tenia on anar. L'havien fet fora de casa seva, havia estat desnonat i fugia a corre-cuita de les urpes del Llop Immobiliari.

El Porquet Gran, per no dormir al carrer, va anar a viure a casa del germà mitjà. El Porquet Mitjà vivia en una casa de fusta a la vora del riu. L'havia comprada. No tenia prou diners i el banc li va deixar uns quants. Els havia de tornar amb uns interessos (diners de més) però li feia feliç pensar que podria gaudir d'aquella casa. Fa uns mesos el Porquet Mitjà s'havia quedat sense feina i no podia pagar els diners a el banc.

Aquella mateixa vesprada el Llop Banquer va picar a la porta.

- Porquet Mitjà! No m'estàs pagant els diners.

- Perdona, és que m'he quedat sense feina. Quan pugui t'ho pagaré.

- Això és el teu problema! Si no me'ls tornes demà em quedaré casa teva per sempre i quan tinguis feina m'hauràs de tornar tots els diners que em deus i més, pels maldecaps que em dones. Tu perds!

- Quan tingui feina t'ho pagaré. Ara no puc

Al dia següent el Llop Immobiliari va aparèixer i va demanar els diners. Cap dels dos porquets tenia prou diners per pagar així que el Llop Immobiliari va bufar fent trontollar les parets de fusta. Els dos germans s'agafaven fort mentre els porticons colpejaven les finestres, el sostre s'enlairava i finalment les parets van sortir volant i els dos porquets -gran i mitjà- van sortir corrents.

Els dos germans van anar a veure el Porquet Petit a ciutat, Vivia en una casa de maons una mica atrotinada. Li van explicar tot el que havia passat. El Germà Petit els hi va explicar la seva història:

- Aquesta casa que veieu no és ni de compra ni de lloguer. És okupada. Aquesta casa estava abandinada, ningú li feia cas, s'hi criaven les rates i les parets queien. Jo l'he netejat, l'he arreglat i me'n cuido d'ella. Com no m'agrada que els Llops tractin així les cases ni m'agrada que robin diners i enganyin als porquets vaig decidir entrar sense avisar els llops, sense pagar pagar i no he deixat que em facin fora. Jo no tinc casa i aquesta casa no té qui l'habiti. Sembla que ens necessitem!

Els dos germans van dir alhora:

- I no et fa fora?

- Li he dit que no penso marxar. Ja vindrà una altra vegada i li haurem de plantar cara. Viure okupant no és un regal, és una manera de plantar cara als Llops! S'ha de ser valent.

I els tres germans van viure a la casa de maó okupada.

Als pocs dies va venir el Llop Immobiliari:

- Porquet Petit! O pagues o marxeu!

- Tenies la casa abandonada. No penso pagar! Aquesta casa l'he arreglada i la cuido jo, ara és meva.

- Arrrgg! És meva perquè ho diu aquest contracte! O surts o et faré fora!

- A mi el contracte no m'agrada. Perquè tu no la cuides i només la fas servir per enganyar a altres porquets. Nosaltres cuidem la casa i l'omplim de vida.

- Aaarrrrggg!- va fer el Llop.

El Llop Immobiliari va començar a bufar però les parets no es movien. Els porquets van abraçar-se i van fer "viscaaa!" Però el Llop Immobiliari no es rendia i va trucar als altres Llops.

El Llop Immobiliari, el Llop Bancari i el Llop Policia van començar a bufar però els maons eren més forts!

Els porquets estaven tranquils a dins de casa. 

Els tres Llops van fer una escala i van començar a pujar per la paret fins la teulada.

- La xemeneia! Volen entrar per la xemeneia!- Va dir el Porquet Gran.

- Doncs encenem la llar de foc!- assenyalà el Petit.

El Llop Immobiliari van arribar a la xemeneia seguit dels altres dos i s'hi van escolar per fer fora els tres germans, però quan va aterrar la llar de foc era encesa i van sortir disparats com tres coets i amb els culs calents!

"Visca, visca, viscaaa!" Els tres porquets havien guanyat als llops i ara viuen tranquils fins que tornin per fer-los fora, però no ho posaran fàcil als llops estafadors. Al balcó de la casa han penjat una pancarta que posa "marxarem quan els Llops deixin de robar, mentir i fer mal als porquets".

El dia que el Llops tornin els porquets hauran de tornar a lluitar per a fer-los fora. 

Conte 12. Joc d'ombres.

Fa gairebé dos anys d'aquest conte. La revista TimeOut! Barcelona li va donar el primer premi del seu concurs de relats eròtics. (Poca competència, tot s'ha de dir) Li trec la pols i aquí us el deixo, per si en aquestes nits d'estiuet i poca roba en voleu fer un bon ús. 

Joc d'ombres.

Soparem en un bon restaurant i ballarem música francesa. Després la despullaré com es despulla a les muses: apartant-li lentament els tirants mentre deixo que noti el meu alé al clatell, el vestit li llisqui per les seves corbes fins als turmells i em descobreixi un conjunt de roba interior per a l'ocasió. Ella es girarà i amb una mirada trapella, em llençarà al llit i em despullarà, li agradarà la sorpresa “mmm... portes tanga” però aviat me'l traurà. S'aixecarà del llit i m'apuntarà amb el dit, com dient “quiet, no et moguis”. Jo observaré el moviment dels seus malucs mentre camina cap al seu escriptori. Seurà i començarà a escriure amb mig somriure mossegant-se el llavi. No entenc res, escriptora havia de ser!

Pararà d'escriure i es passejarà el bolígraf per la boca morbosament mentre em mira per sobre les ulleres. Em deixaré caure al llit i tot i estar sol notaré una llengua que em llepa del coll al melic. Aixecaré el cap i la miraré, la veuré riure i tornar a escriure.

Notaré com si me l'agafessin molt fort i em masturbessin. No ho entendré, però veient que no hi puc fer res em deixaré fer. La miraré i ella de nou destaparà el boli i escriurà a la seva llibreta. El taparà i mil sensacions m'envairan, em deixaré caure i a l'ombra de la llum d'ambient la veuré amb el cap entre les meves cames. Se'm posaran els ulls en blanc i perdré la visió. Serà impressionant, serà màgic. Quan aconsegueixi veure-hi de nou veuré com acaba de tapar el bolígraf, es traurà les ulleres, em mirarà i començarà a tocar-se. Jo ho notaré i decidiré, sense comprendre, gaudir d'aquesta màgia. Veuré l'escriptora com es masturba mirant-me però a l'ombra com em cavalca a tota pressa. Em correré i es correran.

S'aixecarà de la cadira on s'ha masturbat, s'estirarà al llit al meu costat i em donarà el bolígraf: “ara et toca a tu”. Les següents hores les ombres es projectaran per tota l'habitació en postures impossibles i fantasioses jugant a ser contorsionistes del sexe. Però si les fantasies són fantasies, és perquè no cal que puguin ser veritat.

Conte 11. Breu conte de la Bella i la Bèstia.

Breu conte de la Bella i Bèstia.

La Bèstia.

Va nàixer als carrerons humits després d'un dia de pluja. Va créixer en la duresa dels carrers. Es mou per instints sense respectar a res ni ningú.

La Bella.

Suposadament una imatge impossible que roman reclosa en el nostre imaginari. Fins que descobreixes que s'ha fugat de les nostres fantasies i la (re)coneixes i en una associació de veïns. 

Nit de calor. Xafogor. Volto pels carrers i topo amb la teva finestra oberta i un cop d'instint m'empeny a colar-m'hi furtiu. 

T'observo. Dorms en un vestit de flors i una tira et rellisca cap al braç. 

Em moc. Volto i crec que em sents apropar-me a tu però la son et pesa a les parpelles i amb prou feines mous la mà cap a mi. M'hi aboco al teu braç amb suavitat i sacio la meva set de tu. Fas mitja volta i caic vora la teva oïda. Em deixo lliscar fins a topar amb el brodat del vestit que fas servir per mudar les teves nits. M'emociona trobar-me on em trobo i em notes. Em busques. 

Em notes i fas ballar el llençols entre nosaltres, m'atrapes entre ells i jo quedo enganxat a la suor de les teves cuixes i deixes anar un crit amb els teus cabells safrà molls de la suera enganxats al teu front. Jo m'aparto i encens el llum. 

Amb ulls felins em mires i murmures que ja sóc teu. Em deixes fora de joc però per uns instants tot ha valgut la pena.

Quin delit ser el teu mosquit.

Conte 10. La Caputxeta Vermella.

Després de la insistència (de vegades subtil i de vegades gens) m'he decidit a plantar, regar i fer créixer un conte per a la canalla. Amb plaer he cedit. Penso que tenim més a aprendre grans que petits, per això insisteixo en contes per a adults, però com els que corren per sota el 1,20 són el futur aquí us deixo una llavor, per a que l'entreu a les vostres llars i feu créixer brots crítics per a assenta les bases de les futures lluites de llibertat. És un conte per explicar el conflicte dels presos i les preses polítiques als petits però valents. I a les petites tres voltes rebels. 

La Caputxeta Vermella

O com explicar a la canalla el problema dels presos i les preses polítiques.

Hi havia una vegada una nena que vivia entre muntanyes envoltada de boscos de roures i alzines. Aquesta nena duia sempre una caputxa de color vermell per abrigar-se del vent fred i protegir-se del sol. Com la duia sempre, la gent del poble ja la coneixien per la Nena de la Caputxeta Vermella. Un matí, la Caputxeta va agafar el cistell i hi va posar unes magdalenes que havia cuinat per dur-les a la seva àvia, que vivia a l'altra banda del bosc.

La Caputxeta Vermella va travessar el poble saludant a la gent del poble "Bon dia senyor Miquel!", "Bon dia senyoreta Eulàlia!", "Com està el seu fill, Paquita?", "Després vindré a per pa, Mohamed!" i la gent li feia adéu amb la mà i li somreien. Al poble tothom la coneixia, doncs quan un problema rondava per alguna llar, ella sempre apareixia per intentar foragitar-lo. No li agradava que ningú ho passés malament i sempre intentava ajudar. S'estimava molt la seva gent i no volia que patissin injustícies, i les persones del poble se l'estimaven molt perquè sabien que podien comptar amb ella.

Va endinsar-se al bosc humit, fosc i preciós on els cu-cuts feien forats als troncs i els conills feien caus per passar l'hivern. Li encantava anar pel bosc i com se'l coneixia tant bé agafava dreceres que travessaven valls i rierols.

Quan li quedava poc va topar amb un llop.

-Bon dia Caputxeta.

-Bon dia senyor Llop.

-Què hi duus en aquest cistell?-li va dir el llop.

-Unes magdalenes per la meva iaia.

El llop va ensumar el cistell i va dir:

-No me'n donaries pas una?

La Caputxeta va pensar-s'ho i li va dir.

-No. Hi tinc poques i les he fet per dur-les l'àvia. Si vols un dia vens a casa i t'ensenyo a cuinar-les i ens les mengem. Què et sembla?

-Bé. Però vull magdalenes ara, també.

El llop s'havia posat seriós i a la Caputxeta li començava a fer por.

-Bé Llop, no pot ser. Ens veiem un altre dia!

Però el llop no deixava passar a la Caputxeta i la nena va saltar per un corriol per deixar enrere el Llop. Semblava que ho aconseguia però un altre llop li va barrar el pas. La Caputxeta Vermella, en veure's acorralada i que els llops li robaven les magdalenes per l'àvia va etzibar un cop de cistell al nas d'un dels Llops i el Llop va caure a terra, però l'altre ja havia arribat i la tenia agafada pel braç.

-Has fet mal a un Llop? Ara et tancarem a la Torre, per a que no facis mal a cap Llop més!

Cap de les raons de la Caputxeta van servir-li:

-Però si m'estaveu  perseguint, em volíeu robar, les magdalenes són meves... Socooors! 

La van tancar a dalt de tot de la Torre. En una habitació amb una finestra per on veia el cel però des d'on no podia saltar, perquè la Torre era tan alta que es faria molt de mal.O podia morir!

Quan els seus amics i amigues van assabentar-se van anar a demanar explicacions als Llops.

El primer dia els llops no van fer cas. El segon dia van dir que ella havia fet mal a un Llop, però la gent sabia que alguna cosa extranya havia passat. El tercer dia els llops van dir que si l'endemà venia algú a demanar per la Caputxeta el tancarien a la Torre amb ella. 

La gent estava espantada, no volia entrar a una torre! Pobre Caputxeta deien... però el dia següent, el quart dia, només alguna gent va anar a demanar a els Llops que deixessin lliure a la Caputxeta. Eren poquetes persones i els Llops enfadats van agafar els amics i les amigues de la Caputxeta i les van tancar a dalt de la Torre.

La gent del poble tenia por dels Llops, no volien que tanquessin a la Caputxeta i els seus amics! Però els Llops eren molt dolents i ningú no sabia que fer. De tant en tant, algú es queixava, i si ho sentia un Llop, se l'enduien a la Torre. La gent vivia amb por.

A la Torre, la Caputxeta i les seves amigues preparaven jocs, feien volar estels que feien amb la roba i el fil que duien posada, explicaven acudits i pensaven maneres de fer arribar missatges a les seves famílies com avions de paper! El Llops, en veure que s'ho passaven bé tot i estar presoneres i que reien, va construir més torres altes i van posar a cada amic o amiga de la Caputxeta al cim d'una Torre.

Ara la Caputxeta i els seus amics i amigues no poden veure's, ni fer volar estels junts, ni explicar-se acudits. I els avions de paper no arriben al poble perquè les Torres estan massa lluny.

Tot i així, la gent del poble, que s'estima molt a la Caputxeta i als seus amics i amigues, tot i tenir por, volen treure de la torre als seus amics i amigues i estan construint unes escales molt altes, molt, molt altes per a que un dia els presoners i les presoneres puguin sortir per la finestra sense fer-se mal!

Quan els Llops descobreixen una escala la trenquen, però la gent les torna a fer i les amaga pel bosc. I quan estiguin preparades aniran a les torres mentre els Llops dormin i trauran els seus amics i amigues de les torres altes per a que tornin a jugar a les places i a fer magdalenes.

Conte 9. El faquir i la pantera.

El faquir i la pantera. 

Avui m'han sortit uns granets a l'esquena i he anat al metge. No pas preocupat per la meva salut! La salut és un aspecte sobrevalorat a la nostra societat per tal d'encolomar "elecase" i "munites", vendre articles d'esport a totes les llars i fer negoci amb altres elements com cremes, productes ecològics i cubells de gestió de residus. Jo he anat per una qüestió de vertadera importància. Tenia pensat anar a la platja i no volia semblar un aprenent de faquir, aquells personatges que s'estiraven a dormir la mona sobre els vidres de les ampolles de la nit anterior. Però de faquirs ja no en queden ni a la cua de l'atur. Des que s'estudia física a l'ESO tothom sap que si t'estires recolzant tots els punts de l'esquena alhora no exerceixes suficient força sobre cap punta per a tallar-te. Descobert el truc, arruïnat l'ofici.

De totes maneres he anat a la platja amb el meu carnet de faquir penjant del coll i el meu banyador de propaganda de patates fregides a la motxilla. I entre bany i bany i de miradeta en miradeta he lligat. Anant de faquir pensava que lligaria amb una antropòloga o historiadora, per allò de les coses antigues o desaparegudes, però no. He acabat a la facultat de filologia entre fotocopiadores en marxa posant la música de fons a un sexe acadèmic. Una noia que podria semblar ben bé un àngel dels que toquen l'arpa entre núvols blaus i que en encendre les fotocopiadores i deixar-se anar la cua fa sentir-te enmig d'un documental de panteres de la National Geographic. Ja ho canten Antònia Font: que sexi, que freda, que dolça. Hem abandonat la sala de fotocòpies oblidant centenars de documents gràfics: racons del nostre cos fotocopiats de vegades sols i de vegades acompanyats per un racó de l'altre. Natges en blanc i negre, petons al coll il·lustrats, retrats entre cames...

En sortir de la facultat m'ha fet un petó i m'ha dit que el nom que m'havia donat era fals, que el número de telèfon que m'ha apuntat a la mà dreta era del seu pare i que aquella no era la seva facultat. 

- Això no va enlloc.

-I què et penses que sóc faquir, jo? 

I quan aquella faldilla gira la cantonada ploro.

Però no desespereu, encara queden romàntiques.

Conte 8. Subversió popular als contes. Només quedem nosaltres.

Vaig fer el salt al món dels contes a la cerca d'un racó on amagar les meves vergonyes que no són altres que sentir-me inútil i perdut en aquest escenari social d'anomalies habituals. Anomalies habituals: oxímoron propi dels temps que vivim. Trobant més coherència en la fantasia que en la realitat vaig estar a punt de quedar-m'hi d'okupa amb els tres porquets, desallotjats de les seves primeres cases però resistint en aquesta tercera al Llop Immobiliari. Van encendre el foc quan va caldre i no els hi va gens malament!

Subversió popular als contes. 

Només quedem nosaltres.

Intento anuar paraules com qui fa macramé, però no tothom que trena fils fa coses maques i jo sóc d'estil modest i poc novedòs en un mercat saturat entre intel·lectuals i noms de la pantalla. No jutjo! Dic que és una porta atapeïda i al meu gust amanida amb condiments discordants. Més per formes i contingut que per estil o gràcia, que això és subjectiu. Com tot en realitat. O no. Se que el meu [estil] l'he de llimar, i pulir, i pintar, i enriquir, i farcir, i podar, i en definitiva: canviar. I els canvis espanten i són difícils. 

- T'espanten? Però no et dius revolucionari?

- Tu calla, traïdora de la classe obrera! I no miris què escric, això és cosa meva!

-Doncs no escriguis en una taberna, veste'n a casa.

El Mag Merlí s'ha col·locat i puja a la barra per garantir l'espectacle a la resta. Brama:

- Plou i fa sol i les bruixes es pentinen! I jo les miro. Bruixes desarrelades que han perdut el nord i els seus orígens en la cerca d'un Príncep Blau. M'en ric del Prínceps blaus jo! 

Bruixes que han oblidat com tombar Blancaneus a cop de poma, que han arraconat la lluita de classes per la lluita d'un Príncep Blau. Els Prínceps Blaus no existeixen! Són els pares! Visca la Repúblicaaa...

Personatges de la taula del fons s'el miren i fan que no amb el cap. És una taula que parla sobre la incursió capitalista en el món dels contes populars. Miro atent i veig com la Rateta que escombrava l'escaleta fa un glop lent s'aparta els cabell molls que se li enganxen a la cara i parla. Paro l'orella:  

- ...princeses que van perdre la innocència i la virginitat. Una lluita d'anys! Però ara, en quin glop van perdre la dignitat com a dones? On han venut els nostres principis? Princeses que s'han convertit en mites de la flexibilitat i l'erotisme a cop d'escot, mini i cubates. I de molta imaginació pels racons del bosc. 

La Rateta és coneguda arreu pel seu feminisme transformador. 

Ara parla el Pirata Barbaroja que arrossega anys de lluita en l'acció directa:

- ...quin model de fantasia volem? Llops a l'atur, Hamsel i Gretel diabètics, prínceps que ja no monten a cavall si no que se l'injecten... Citant Cliffort i com a advertència a la decadència dels contes, els personatges dels principals contes populars estem prenent "una tolerància buida que, al no comprometre a res, no canvia res" i què cal canviar!

Mary Poppins deixa espurnes a la foscor del derrotisme . En una mà duu un paraigües petit, negre i plegable i en l'altre no sosté res. Parla contundentment suau:

-No extenguem el derrotisme. Prenc del tinter de Saramago que "amb els pensaments tota cura és poca, que alguns els presenten amb aire d'inocència hipòcrita i després, però ja massa tard, manifesten que són malvats." I no és pas un retret senyor Barbaroja, però mesurem cada centímetre de l'objectiu efecte dels nostres mots i no només la subjectiva intencionalitat de les paraules.

Un jove Pere Sensepor, s'alça amb el fusell a l'esquena. Tothom coneix la seva història i com va vèncer el llop i inevitablement se li té un respecte pel qual es fa el silenci on s'obre pas la seva veu:

-No oblidem que cada cop són més les Caputxetes Encaputxades que okupen aquells llibres buits de contingut per a que recuperin el sentit i la funcionalitat literària més social. I no oblidem que els set nans de Blancaneus es van rebelar en contundents vagues indefinides i que ja disposen de condicions de treball dignes. Ni els porquets que resisteixen a l'atac immobiliari. No oblidem els brots de resistència i unim-nos a aquesta nova época de lluites i deixem d'emmascarar la por rere la dialèctica de les excuses. Hamsel i Grettel van perdre el nord perquè els Corbs Bancaris els hi van robar les poques molles que tenien, no permetem que això torni a passar! 

Dies després s'ocupen els terrenys del Bosc de Sherwood on la població rebel s'autogestiona i organitza una lluita que no és només de resistència al bosc sinó també una ofensiva liderada per Robin Hood contra la classe explotadora.

Ànims!

Conte 7. Els angelets amb serra d'or.

Titulo aquest conte "Els angelets amb serra d'or" perquè profano el cant religiós destapant la referència encoberta a les lluites armades que hi ha hagut històricament al país. És una resposta a la repressió cristiana que (amb la cavalleria antropològica a l'esquena puc dir) ha sofert i fins i tot patit la nostra cultura i que ens afecta com a poble, i com a classe, i com a homes, i com a dones. Prenc l'himne de la Moreneta com a penyora fent honor a aquelles munanyes, en espacial al canvi de nom que ha patit la muntanya "Carall Trempat" a qui els monjos, en envair i domesticar la muntanya, van anomenar Cavall Bernat. A partir d'aquí avui més que un conte us deixo unes molles de pensaments escampades als vents del Montserratí amb l'esperança d'alimentar orenetes.

Els angelets amb serra d'or.

Hi ha moments en que un s'encomana a Déu per necessitat. I com explica Joan Barrils en un dels seus "100 contes morals" Déu és dona i és negre. Descartant a Whitney Houston queda la Moreneta: la Mare de Déu de Montserrat. 

Aquest matí he sortit a estirar les cames pel camí que corre entre Mas Maçana i el Monestir profanat per la comercialització de la fe. Un camí de revolts i agulles on, des d'abans que en aquest país suquéssim el pa amb tomàquet, els contrabandistes d'amor, guerra i llibertats ja hi amagaven idees proscrites i enlairaven somnis rebels. Necessitava pair els 24 anys, que de fugaços semblaven retallats però estaven menys assentats que les bases del PSC. Mig any de canvis constants, solapats i desafiants i mig any voltant lluny de casa i de la meva gent. I tot per fer com els guerrers de Ítaca i d'arreu: tornar a casa havent aprés més de les derrotes que de les victòries.

Un retorn a casa (si és que es pot tornar enlloc) amb un peu a La Garriga, un a Barcelona i donant gràcies de no tenir més peus perquè en les meves urpes he sentit el desarrel. Però en el camí entre els monts serrats he sentit el sabor de mar a la meua suor i he supurat terra de secà pels porus de la pell. M'he tornat a sentir d'un país banyat pel Mediterrani i guarnit de vinyes i oliveres però estripat a cop de carretera i d'urbanitzacions elitistes.

Què diria la Moreneta si parlés? Quelcom semblant a...

Vaig venir esclavitzada de l'Àfrica més salvatge, i conegut el fuet i les bons beures m'hi vaig enamorar del país. I vosaltres, que en nàixer vàreu bramar en català, per què el destruïu? I em dieu a mi salvatge.

O poder no va venir de l'àfrica o ni tant sols va ser negra. Poder anava encaputxada: dona compromesa com cap altra, alçada en una barricada a favor de la llibertat amagant el rostre a l'opressor més per noble que per poruga. I el poble orgullós d'ella, en caure en combat la van voler per sempre més en la memòria del poble català i van fer-li homenatge de per vida i per esquivar l'atac de la censura  la va beatificar. O poder no és res més simple i ximple que una confusió: cara bruta d'Olesa filla del carboner havia de ser... i la van confondre. Com l'alte fill del carboner, més conegut com a Timbaler del Bruc. Aquest entre tragu i tragu diria alguna cosa com...

M'hi deixo els dits en una batucada rebel per lliurar-nos de l'exèrcit més temut del món aleshores, i avui som encara som colònia del país més ridícul del món. Qui ens ha vist i qui ens vegi poble català! 

Però de converses amb personatges de la història us en parlaré un altre dia. Avui frisava per despertar els gegants adormits sota les crostes enrocades de Montserrat a toc de corn i posar-los a les ordres de l'encaputxada que dorm en un temple profanat pel capital.

Gegants, bruixes i escolanets! Alceu les barricades que ha arribat l'hora d'entonar un altre cant!

I guiats per Déu, que és dona i és negra, toparem amb la victòria d'una terra de tots i totes i per tots i totes. 

Conte 6.consum vital|vida consumida

Conte 6.  consum vital|vida consumida

Ahir vaig recollir d'hora la barraca i li vaig calar foc des del llit refugiat en la literatura d'en David Fernàndez.

Estrany en mi que en hores baixes acabi al llit sol però m'inventaré una excusa per silenciar incursions periodístiques. No hi ha dret a ronda de preguntes en aquesta roda de premsa. 

Després d'escoltar en Julià de Jòdar i en Marc Sallès en la presentació de Cop de CUP (on vas faltar) i de debatre insuficientment (com sempre) sobre el present i el futur del país i del moviment com si això tingués importància en el transcurs de l'univers, el meu cervell començava a patir una davallada de forces. Dèbil i poc acostumat a pensar no va poder seguir el ritme de la intel·ligència. Tampoc em va sorprendre. 

La poca consistència de la meva matèria grisa va debilitar el meu sistema immunològic-social i vaig ser una víctima més del contagi de l'apatia social que sol envoltar les nits a Can Burgés. Una baixa a la trinxera social. I això no es pot permetre. Lluny de voler ser un col·laboracionista més i ballar en els brancals de la inconsciència vaig refugiar-me en el dolç món dels somnis, fugint de la realitat i esperant que amb passivitat tot millorés. Però criden vells i bells lemes que la indiferència és complicitat.

Dissabte de resurrecció. Avui m'ha llevat la Fera amb una pilota de tennis a la boca. L'olor a podrit del joguet centenari m'ha fet recordar el món on visc: preciós però en estat de putrefacció. M'he llevat assetjat per la trempera matinera conseqüència d'una adolescència inexplicablement dilatada i accentuada per la primavera. Pixar amb trempera és una putada, els homes sabeu del que parlo. Així que no queda altre remei que pensar en coses que la facin baixar ràpid (Esperanza Aguirre. Ana Botella. Esperanza Aguirre i Ana Botella juntes) Fàcil! Pixadeta.

He voltat amb la gossa obrint-me pas entre els pensaments crítics acumulats d'ahir a la nit. Sempre igual: ahir era una ment buida sortia res i vesso en continguts. Doncs vagin passant d'un en un amb tranquil·litat que hi ha temps per tots! Consumisme, diner, patriarcat, poder... autodebats polítics i filosòfics que engresquen el meu dia a dia i serveixen de combustible (energia renovable!) per a mantenir-me en la lluita allà on pugui i vulgui. Però avui no! Inexplicablement, lluny de ser combustible avui era un lastre. Arrossegava els peus com ànima en pena pels búnquers que custodien calamitosament Barcelona com els vells a les obres; records d'una guerra perduda: la que es va lliurar al feixisme. I voltava també  pels carrers guarnint-se per la festa del comerç, recordatori d'una altra guerra perduda: la batalla al consumisme. Joc infantils, degustacions, botigues al carrer... "Aunque la mona se viste de seda, mona se queda" es diria en castellà.

Obro la porta de casa. No vull ser un venut, ni un comprat. No vull participar del consumisme. Mai. Mai més! Surto a la terrassa, visc en un cinquè que és sisè. Pujo a la barana i decideixo que o sóc gratis o no seré. I no seré. Salto en un vol acrobàtic posant per davant el nas i tancant els ulls... Quin aterratge més suau! Això és la mort? Obro els ulls i m'adono de la meva mala sort: per la festa del comerç han omplert el carrer de jocs inflables per a la canalla. L'inflable amorteix el salt i quedo sa i estalvi. Se m'enduen detingut sota denúncia de l'amable comerciant que ha posat l'inflable. Em detenen, he aconseguit el premi gros: cap de setmana gratuït amb pensió completa als soterranis de les Corts i la imatge de mons pares besant l'inflable fins a irritar-se els llavis.

Conte 5. Confessionari

Portava el full rebregat a la motxilla per llegir-vos això el divendres, al cercatasques poètic de La Garriga. Això i algun més que parlava de sexe, d'incivisme i terrorisme; petits plaers de la vida! Veient el nivell en recitar vaig decidir que una victòria a temps no és una victòria, però tampoc una derrota. Simplement una retirada amb les calces cagades. Un escratxe a la meu coratge però un rescat a la meva dignitat que estava a punt de seguir el camí grec. Tenia molt poc a fer i tinc molt a aprendre. Podeu donar gràcies que enlloc de destrossar-lo a viva veu us el penjo com vaig penjar l'esborrany al suro de l'Illot després de xarrupar ratafia, per fer pàtria de l'oblit.

Confessionari

“La religió és l'Opi del poble” Karl Marx

Entrar a l'església sempre m'agrada. És fresca a l'estiu i a l'hivern no hi corre pas l'aire. Les escultures de verges que no van morir verges, sants que van fer mal i les mares que van parir a Déu estan exposades allà en gàbies, amb espelmes socarrimant la planta dels seus peus allargant d'aquesta manera el seu martiri a l'eternitat. Tenir fidels per a que et cremin els peus. S'han de tenir ganes! 

El constant murmuri de les iaies que ves a saber que s'expliquen amb els rosaris i el Crist allà vigilant des de la creu. I què, si veus que faig res que no t'agrada? Vindràs? Va! Estàs clavat en una fusta i exposat a una paret com un porc senglar a casa d'un caçador. 

Diria l'Obèlix que són ben bojos aquest cristians, quines coses tenen! I ben dit seria.

M'apropo al confessionari que veig que és buit de devots, clients i amants. Les meves passes ressonen fent-se lloc entre el murmuri amb l'eco fent-me sentir un gegant. Però no ho sóc. Com el Timbaler del Bruc, segur que la idea la va tenir a una església. 

Entro a la caseta de fusta i m'assec al petit banc amb coixinet de bellut:

-Bon dia Pare, he pecat.

La reixeta de fusta respon el que s'escau.

-I que has fet aquest cop fill meu?. 

M'ho rumio. 

-El de sempre. 

Deixo un bitllet de deu i un de vint a prop de la reixeta i em tornen un bosseta verda que ensuma a riure. Me la fico a la butxaca i m'acomiado. 

-Fins una altra Pare. 

Les meves passes tornen a sonar sense pressa deixant enrere el que Déu sia en el teu esperit de rigor que sol deixar anar el pare en acomiadar-se.