Conte 13. Els tres porquets. O com explicar a la canalla el negoci immobiliari dels bancs.

Un altre conte per a la canalla. Per a que expliqueu als més petits i petites que passa amb l'accés a la vivenda, per què hi ha cases sense gent i gent sense cases i com el poble s'organitza davant d'aquest problema.
En homenatge a l'organització popular el regalo a la PAH, però no oblido a totes aquelles cases i centres socials okupats que han estat bressol de molta pedagogia i punta de llança de les lluites socials.

Els tres porquets. O com explicar a la canalla la raó d'okupar.

Hi havia una vegada tres porquets que van marxar de casa el pare i la mare. 

El germà gran va llogar una petita casa de palla a un poblet d'interior. Quan va entrar a viure tot semblava genial, però amb el pas dels dies va adonar-se que el vent fred passava a través de la palla, que quan plovia es mullava i que se sentia molt el soroll de fora. Va anar a queixar-se al LLop Immobiliari però el contracte l'obligava a estar un any pagant el lloguer. 

- Però tu m'has enganyat. Aquí no s'hi pot viure!- va dir-li el Porquet Gran al Llop Immobiliari.

- Em sap greu porquet però tu vas signar un contracte!

El Porquet Gran va decidir no pagar el lloguer mentre buscava un altre lloc on anar a viure. No creia just pagar diners per viure en un lloc on es mullava quan plovia, tenia fred quan feia vent i sentia tots els sorolls del carrer. El Llop immobiliari no l'havia avisat de tot allò. L'havia enganyat! 

Un matí el Llop va picar a la porta:

- Porquet Graaaaan! Has de pagar.

- No vull. Tu m'has enganyat i jo busco un altre lloc on viure sense fred, ni soroll, ni goteres. Però fins que el trobi necessito una llar.

- O pagues o et faig fora immediatament!

- Deixa'm estar una setmana i trobaré un lloc, però ara no tinc on anar i hauria de dormir al carrer.

-Això és el teu problema! Suuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuurt! va cridar el Llop Immobiliari emprenyat.

El Porquet Gran va veure com el Llop Immobiliari començava a bufar molt fort i les finestres s'obrien, i la teulada va arrencar-se i les parets de palla tremolaven fins a sortir volant.

El Porquet Gran no tenia on anar. L'havien fet fora de casa seva, havia estat desnonat i fugia a corre-cuita de les urpes del Llop Immobiliari.

El Porquet Gran, per no dormir al carrer, va anar a viure a casa del germà mitjà. El Porquet Mitjà vivia en una casa de fusta a la vora del riu. L'havia comprada. No tenia prou diners i el banc li va deixar uns quants. Els havia de tornar amb uns interessos (diners de més) però li feia feliç pensar que podria gaudir d'aquella casa. Fa uns mesos el Porquet Mitjà s'havia quedat sense feina i no podia pagar els diners a el banc.

Aquella mateixa vesprada el Llop Banquer va picar a la porta.

- Porquet Mitjà! No m'estàs pagant els diners.

- Perdona, és que m'he quedat sense feina. Quan pugui t'ho pagaré.

- Això és el teu problema! Si no me'ls tornes demà em quedaré casa teva per sempre i quan tinguis feina m'hauràs de tornar tots els diners que em deus i més, pels maldecaps que em dones. Tu perds!

- Quan tingui feina t'ho pagaré. Ara no puc

Al dia següent el Llop Immobiliari va aparèixer i va demanar els diners. Cap dels dos porquets tenia prou diners per pagar així que el Llop Immobiliari va bufar fent trontollar les parets de fusta. Els dos germans s'agafaven fort mentre els porticons colpejaven les finestres, el sostre s'enlairava i finalment les parets van sortir volant i els dos porquets -gran i mitjà- van sortir corrents.

Els dos germans van anar a veure el Porquet Petit a ciutat, Vivia en una casa de maons una mica atrotinada. Li van explicar tot el que havia passat. El Germà Petit els hi va explicar la seva història:

- Aquesta casa que veieu no és ni de compra ni de lloguer. És okupada. Aquesta casa estava abandinada, ningú li feia cas, s'hi criaven les rates i les parets queien. Jo l'he netejat, l'he arreglat i me'n cuido d'ella. Com no m'agrada que els Llops tractin així les cases ni m'agrada que robin diners i enganyin als porquets vaig decidir entrar sense avisar els llops, sense pagar pagar i no he deixat que em facin fora. Jo no tinc casa i aquesta casa no té qui l'habiti. Sembla que ens necessitem!

Els dos germans van dir alhora:

- I no et fa fora?

- Li he dit que no penso marxar. Ja vindrà una altra vegada i li haurem de plantar cara. Viure okupant no és un regal, és una manera de plantar cara als Llops! S'ha de ser valent.

I els tres germans van viure a la casa de maó okupada.

Als pocs dies va venir el Llop Immobiliari:

- Porquet Petit! O pagues o marxeu!

- Tenies la casa abandonada. No penso pagar! Aquesta casa l'he arreglada i la cuido jo, ara és meva.

- Arrrgg! És meva perquè ho diu aquest contracte! O surts o et faré fora!

- A mi el contracte no m'agrada. Perquè tu no la cuides i només la fas servir per enganyar a altres porquets. Nosaltres cuidem la casa i l'omplim de vida.

- Aaarrrrggg!- va fer el Llop.

El Llop Immobiliari va començar a bufar però les parets no es movien. Els porquets van abraçar-se i van fer "viscaaa!" Però el Llop Immobiliari no es rendia i va trucar als altres Llops.

El Llop Immobiliari, el Llop Bancari i el Llop Policia van començar a bufar però els maons eren més forts!

Els porquets estaven tranquils a dins de casa. 

Els tres Llops van fer una escala i van començar a pujar per la paret fins la teulada.

- La xemeneia! Volen entrar per la xemeneia!- Va dir el Porquet Gran.

- Doncs encenem la llar de foc!- assenyalà el Petit.

El Llop Immobiliari van arribar a la xemeneia seguit dels altres dos i s'hi van escolar per fer fora els tres germans, però quan va aterrar la llar de foc era encesa i van sortir disparats com tres coets i amb els culs calents!

"Visca, visca, viscaaa!" Els tres porquets havien guanyat als llops i ara viuen tranquils fins que tornin per fer-los fora, però no ho posaran fàcil als llops estafadors. Al balcó de la casa han penjat una pancarta que posa "marxarem quan els Llops deixin de robar, mentir i fer mal als porquets".

El dia que el Llops tornin els porquets hauran de tornar a lluitar per a fer-los fora. 

Conte 12. Joc d'ombres.

Fa gairebé dos anys d'aquest conte. La revista TimeOut! Barcelona li va donar el primer premi del seu concurs de relats eròtics. (Poca competència, tot s'ha de dir) Li trec la pols i aquí us el deixo, per si en aquestes nits d'estiuet i poca roba en voleu fer un bon ús. 

Joc d'ombres.

Soparem en un bon restaurant i ballarem música francesa. Després la despullaré com es despulla a les muses: apartant-li lentament els tirants mentre deixo que noti el meu alé al clatell, el vestit li llisqui per les seves corbes fins als turmells i em descobreixi un conjunt de roba interior per a l'ocasió. Ella es girarà i amb una mirada trapella, em llençarà al llit i em despullarà, li agradarà la sorpresa “mmm... portes tanga” però aviat me'l traurà. S'aixecarà del llit i m'apuntarà amb el dit, com dient “quiet, no et moguis”. Jo observaré el moviment dels seus malucs mentre camina cap al seu escriptori. Seurà i començarà a escriure amb mig somriure mossegant-se el llavi. No entenc res, escriptora havia de ser!

Pararà d'escriure i es passejarà el bolígraf per la boca morbosament mentre em mira per sobre les ulleres. Em deixaré caure al llit i tot i estar sol notaré una llengua que em llepa del coll al melic. Aixecaré el cap i la miraré, la veuré riure i tornar a escriure.

Notaré com si me l'agafessin molt fort i em masturbessin. No ho entendré, però veient que no hi puc fer res em deixaré fer. La miraré i ella de nou destaparà el boli i escriurà a la seva llibreta. El taparà i mil sensacions m'envairan, em deixaré caure i a l'ombra de la llum d'ambient la veuré amb el cap entre les meves cames. Se'm posaran els ulls en blanc i perdré la visió. Serà impressionant, serà màgic. Quan aconsegueixi veure-hi de nou veuré com acaba de tapar el bolígraf, es traurà les ulleres, em mirarà i començarà a tocar-se. Jo ho notaré i decidiré, sense comprendre, gaudir d'aquesta màgia. Veuré l'escriptora com es masturba mirant-me però a l'ombra com em cavalca a tota pressa. Em correré i es correran.

S'aixecarà de la cadira on s'ha masturbat, s'estirarà al llit al meu costat i em donarà el bolígraf: “ara et toca a tu”. Les següents hores les ombres es projectaran per tota l'habitació en postures impossibles i fantasioses jugant a ser contorsionistes del sexe. Però si les fantasies són fantasies, és perquè no cal que puguin ser veritat.

Conte 11. Breu conte de la Bella i la Bèstia.

Breu conte de la Bella i Bèstia.

La Bèstia.

Va nàixer als carrerons humits després d'un dia de pluja. Va créixer en la duresa dels carrers. Es mou per instints sense respectar a res ni ningú.

La Bella.

Suposadament una imatge impossible que roman reclosa en el nostre imaginari. Fins que descobreixes que s'ha fugat de les nostres fantasies i la (re)coneixes i en una associació de veïns. 

Nit de calor. Xafogor. Volto pels carrers i topo amb la teva finestra oberta i un cop d'instint m'empeny a colar-m'hi furtiu. 

T'observo. Dorms en un vestit de flors i una tira et rellisca cap al braç. 

Em moc. Volto i crec que em sents apropar-me a tu però la son et pesa a les parpelles i amb prou feines mous la mà cap a mi. M'hi aboco al teu braç amb suavitat i sacio la meva set de tu. Fas mitja volta i caic vora la teva oïda. Em deixo lliscar fins a topar amb el brodat del vestit que fas servir per mudar les teves nits. M'emociona trobar-me on em trobo i em notes. Em busques. 

Em notes i fas ballar el llençols entre nosaltres, m'atrapes entre ells i jo quedo enganxat a la suor de les teves cuixes i deixes anar un crit amb els teus cabells safrà molls de la suera enganxats al teu front. Jo m'aparto i encens el llum. 

Amb ulls felins em mires i murmures que ja sóc teu. Em deixes fora de joc però per uns instants tot ha valgut la pena.

Quin delit ser el teu mosquit.

Conte 10. La Caputxeta Vermella.

Després de la insistència (de vegades subtil i de vegades gens) m'he decidit a plantar, regar i fer créixer un conte per a la canalla. Amb plaer he cedit. Penso que tenim més a aprendre grans que petits, per això insisteixo en contes per a adults, però com els que corren per sota el 1,20 són el futur aquí us deixo una llavor, per a que l'entreu a les vostres llars i feu créixer brots crítics per a assenta les bases de les futures lluites de llibertat. És un conte per explicar el conflicte dels presos i les preses polítiques als petits però valents. I a les petites tres voltes rebels. 

La Caputxeta Vermella

O com explicar a la canalla el problema dels presos i les preses polítiques.

Hi havia una vegada una nena que vivia entre muntanyes envoltada de boscos de roures i alzines. Aquesta nena duia sempre una caputxa de color vermell per abrigar-se del vent fred i protegir-se del sol. Com la duia sempre, la gent del poble ja la coneixien per la Nena de la Caputxeta Vermella. Un matí, la Caputxeta va agafar el cistell i hi va posar unes magdalenes que havia cuinat per dur-les a la seva àvia, que vivia a l'altra banda del bosc.

La Caputxeta Vermella va travessar el poble saludant a la gent del poble "Bon dia senyor Miquel!", "Bon dia senyoreta Eulàlia!", "Com està el seu fill, Paquita?", "Després vindré a per pa, Mohamed!" i la gent li feia adéu amb la mà i li somreien. Al poble tothom la coneixia, doncs quan un problema rondava per alguna llar, ella sempre apareixia per intentar foragitar-lo. No li agradava que ningú ho passés malament i sempre intentava ajudar. S'estimava molt la seva gent i no volia que patissin injustícies, i les persones del poble se l'estimaven molt perquè sabien que podien comptar amb ella.

Va endinsar-se al bosc humit, fosc i preciós on els cu-cuts feien forats als troncs i els conills feien caus per passar l'hivern. Li encantava anar pel bosc i com se'l coneixia tant bé agafava dreceres que travessaven valls i rierols.

Quan li quedava poc va topar amb un llop.

-Bon dia Caputxeta.

-Bon dia senyor Llop.

-Què hi duus en aquest cistell?-li va dir el llop.

-Unes magdalenes per la meva iaia.

El llop va ensumar el cistell i va dir:

-No me'n donaries pas una?

La Caputxeta va pensar-s'ho i li va dir.

-No. Hi tinc poques i les he fet per dur-les l'àvia. Si vols un dia vens a casa i t'ensenyo a cuinar-les i ens les mengem. Què et sembla?

-Bé. Però vull magdalenes ara, també.

El llop s'havia posat seriós i a la Caputxeta li començava a fer por.

-Bé Llop, no pot ser. Ens veiem un altre dia!

Però el llop no deixava passar a la Caputxeta i la nena va saltar per un corriol per deixar enrere el Llop. Semblava que ho aconseguia però un altre llop li va barrar el pas. La Caputxeta Vermella, en veure's acorralada i que els llops li robaven les magdalenes per l'àvia va etzibar un cop de cistell al nas d'un dels Llops i el Llop va caure a terra, però l'altre ja havia arribat i la tenia agafada pel braç.

-Has fet mal a un Llop? Ara et tancarem a la Torre, per a que no facis mal a cap Llop més!

Cap de les raons de la Caputxeta van servir-li:

-Però si m'estaveu  perseguint, em volíeu robar, les magdalenes són meves... Socooors! 

La van tancar a dalt de tot de la Torre. En una habitació amb una finestra per on veia el cel però des d'on no podia saltar, perquè la Torre era tan alta que es faria molt de mal.O podia morir!

Quan els seus amics i amigues van assabentar-se van anar a demanar explicacions als Llops.

El primer dia els llops no van fer cas. El segon dia van dir que ella havia fet mal a un Llop, però la gent sabia que alguna cosa extranya havia passat. El tercer dia els llops van dir que si l'endemà venia algú a demanar per la Caputxeta el tancarien a la Torre amb ella. 

La gent estava espantada, no volia entrar a una torre! Pobre Caputxeta deien... però el dia següent, el quart dia, només alguna gent va anar a demanar a els Llops que deixessin lliure a la Caputxeta. Eren poquetes persones i els Llops enfadats van agafar els amics i les amigues de la Caputxeta i les van tancar a dalt de la Torre.

La gent del poble tenia por dels Llops, no volien que tanquessin a la Caputxeta i els seus amics! Però els Llops eren molt dolents i ningú no sabia que fer. De tant en tant, algú es queixava, i si ho sentia un Llop, se l'enduien a la Torre. La gent vivia amb por.

A la Torre, la Caputxeta i les seves amigues preparaven jocs, feien volar estels que feien amb la roba i el fil que duien posada, explicaven acudits i pensaven maneres de fer arribar missatges a les seves famílies com avions de paper! El Llops, en veure que s'ho passaven bé tot i estar presoneres i que reien, va construir més torres altes i van posar a cada amic o amiga de la Caputxeta al cim d'una Torre.

Ara la Caputxeta i els seus amics i amigues no poden veure's, ni fer volar estels junts, ni explicar-se acudits. I els avions de paper no arriben al poble perquè les Torres estan massa lluny.

Tot i així, la gent del poble, que s'estima molt a la Caputxeta i als seus amics i amigues, tot i tenir por, volen treure de la torre als seus amics i amigues i estan construint unes escales molt altes, molt, molt altes per a que un dia els presoners i les presoneres puguin sortir per la finestra sense fer-se mal!

Quan els Llops descobreixen una escala la trenquen, però la gent les torna a fer i les amaga pel bosc. I quan estiguin preparades aniran a les torres mentre els Llops dormin i trauran els seus amics i amigues de les torres altes per a que tornin a jugar a les places i a fer magdalenes.