dimecres, 25 de desembre del 2013

21. [Uni]vers de Nadal. El sentit de celebrar el solsitici d'hivern. El sentit de celebrar.

[Uni]Vers de Nadal. 
El sentit de celebrar el solstici d'hivern. 
El sentit de celebrar.

Qualsevol data és una bona excusa per treure'n profit, i Nadal és un dia per exprimir la felicitat amb la gent del nostre entorn. Sempre hi ha qui es masturba amb Nietzsche i altres renegants de la socialització i es repeteix en queixes sobre els dinars familiars o d'amistat, però generalment just qui remuga en té (d'àpat de Nadal). Perquè part de la felicitat dels àpats familiars consisteix en la queixa. En lamentar-nos entre nosaltres del tostón d'àpat per a que l'amic, amiga o símil se'ns compadeixi de nosaltres (que ja ens agrada) o ens expliqui un àpat encara més nefast i ens sentim bé perquè el nostre podria haver estat pitjor. Però tot -allò bo i allò lamentable- batega amb l'objectiu de fer-nos sentir bé. 

Només apreciem la mancança. Només quan una llauna de Damm i les sobres del sopar de fa dos dies substitueixen el dinar de Nadal enyorem el tiet que repteix les anècdotes de la mili (com cada any), l'àvia posant a prova els límits del teu plat i el teu estòmac, l'altre tiet borratxo tirant els trastos a la teva parella, la teva mare explicant anècdotes ridícules de la teva infància (o no tan infància), el merda de gos de la parella de la pija de ta cosina que t'ha robat de la mà el canapé, els cosins fumant porros d'amagat al terrat, el nebot amb el seu regal de tió (una trompeta. Gràcies avi) i la cua de lavabo perquè la cosina (la punk no la pija) ocupa el vàter per vomitar la ressaca de tots el cubates d'ahir a la nit. I a sobre a la cua t'has trobat amb la teva tieta que va de tort, amb la plorera del vi marca BonPreu dien-te que mai la vas a veure, i que ella t'ha cuidat tant, i que tu ja no l'estimes. Tu penses que el teu cap treballa frenèticament buscant l'excusa per marxar d'aquell infern, però en realitat treballa frenèticament buscant l'excusa per anar a explicar a la teva colla lo dura que és la vida a la teva família. 

I els regals. Tan criminalitzats per la cultura consumista. Però quina millor manera de veure reflectida la teva felicitat en els ulls de l'altre? Per això regalem! Perquè en no poder veure la pròpia felicitat en els nostres ulls, la busquem en la mirada de la resta. El que et gastis i on t'ho gastis és cosa teva, de la teva consciència i de la teva inconsciència.

En fi, bon solstici d'hivern per a la penya alternativa i bon Nadal per als que reivindiquen els clàssics o els evangelis. A triar. 

I -m'avanço- amb un feliç Sant Esteve (la segona oportunitat de matar el gos de la cosina que et roba els canapès de la mà). 



dilluns, 23 de desembre del 2013

Conte 20. La caça de bruixes.

Avui, per solidaritat us deixo un conte ben real. Un història orwelliana que recupera l'esperit de 1984 en plenes portes de 2014. 

És el comunicat que la campanya 200x0 ha presentat fa una estoneta. No és ben bé un conte, però espero que us agradi i que entengueu que si el penjo és per a (de)mostrar que vivim en un dels meus aCONTEcorrents.

Ben aviat, un dels nostres contes.

La caça de bruixes.
Volies saber què és el 200x0?

200x0 és la campanya que s'ha creat per a combatre i socialitzar la repressió que rebem de l'Estat espanyol de la mà dels Mossos d'Esquadra. Una vegada més la repressió colpeja i perturba la pau del nostre poble, la Garriga, però aquesta vegada hem decidit que no tornarem a callar.

L'onze d'abril en Bartu juntament amb altres veïns i , veïnes de la Garriga estava fent el xafarder davant de l'Auditori Municipal on el nostre (mai benvingut) ex-veí Albert Rivera feia una xerrada. Segurament molts i moltes de vosaltres coneixeu l'Albert Ribera per encapçalar un partit polític espanyolista que múltiples vegades a fet política per tallar les ales a les nostres reivindicacions culturals i nacionals aferrant-se quan ha esta necessari a la demagògia, la mentida i fins i tot a raons més pròpies d'un estat feixista que del model de país que volem. Aquella tarda tot va ser força tranquil exceptuant alguns moments d'exaltacions i cridòria a la sortida del conferenciant. Es veu que no hi està acostumat a ser rebutjat... Alguns dels agents dels Mossos d'Esquadra que protegien l'acte (de què i de qui encara en tenim la incògnita) repassant les imatges de les càmeres van identificar en Bartu i va decidir aplicar-li la Llei de Seguretat Ciutadana tot inventant-se algunes acusacions per enverinar-ho una mica tot. En Bartu mai ha estat detingut ni identificat formalment, així doncs no és possible que per unes imatges de càmeres dels Mossos o de les imatges televisives el Mossos hagin pogut identificar-lo. Això va ser denunciat en una de les al·legacions que es va fer per demanar la retirada de la multa i la resposta va ser que, en ser una persona coneguda al poble, bastava com eina identificativa.

Així és que, després de que els Mossos es passessin les al·legacions i els recursos per allà on no hi toca el sol, s'ha hagut de pagar una multa completament inventada i arbitrària i creiem que això no és just. Doncs en Bartu estava fent el mateix que totes les persones concentrades per rebutjar la presència d'una persona non grata a la Garriga, en canvi, en ser conegut al poble per la seva implicació en reivindicacions socials i polítiques i per formar part del teixit associatiu del poble ha estat el cap de turc. L'avís per dir-nos que qui destaqui i qui es mogui serà castigat.

Per això i per denunciar i fer saber al poble que la repressió ens toca a tots i totes, hem iniciat una campanya per al pagament col·lectiu de multa i per conscienciar. Estem venent unes xapes molt xules i aquest dissabte 28 de desembre hem organitzat una xerrada per explicar el cas més detalladament, per parlar sobre repressió i control social, per mostrar que això no és un cas aïllat i que és una estratègia per mantenir-nos amb la boca tancada i per dir que res no ens callarà. Res no ens aturarà!

On? Al lloc dels fets, a l'auditori de Plaça del Silenci, clar!
I serà a les 19:00h de la tarda, no hi falteu!!

200 euros

X 0 identificacions

dimecres, 4 de desembre del 2013

Conte 19. L'escenògraf.

És millor prendre's el conte amb un sabor agredolç. Recomano la lectura ràpida o encoratjadora. Fugiu de la pena i aferreu-vos a la ràbia, motor i empenta de les primeres passes. Poder sense seny! Però al cap i a la fi, primeres passes necessàries. Entre fer i no fer, escull fer. Bona lectura (a ritme valent!)

L'escenògraf.
Un sospir seguit d'un petó de l'amor més lliure i sincer substitueixen les paraules que li diria cada matí però que les calla per no despertar-la. Li diria que enyora quan es feien l'amor els matins amb els primers tocs de sol, de pluja, vent o calamarsa. Enyora el cafè sense paraules i amb mirades juganeres que ho diuen tot amb ullets espurnejant passió. Enyora també la dutxa de després i el mirall entelat on es deixaven els missatges. Tot s'ha perdut entre les runes d'uns mals horaris, i els pocs diners, i l'angoixa del final de mes que empipa els seus dies. Surt de l'habitació i la sent girar-se al llit. Ella palpa el seu buit i s'arrambarà per ensumar el rastre del coixí. És tot el que li quedarà fins la nit.

Entra al caos de mertxandaisin revolucionari que folra el desordre que impera en les parets i cada racó del cau de la petita rebel de la casa. L'habitació fa olor a tabac. Fa que no amb el cap però en veure-la dormir sent aquella escalforeta d'orgull patern. L'inevitable orgull que l'empeny a prendre dues cigarretes de la butxaques i deixar-les sobre l'escriptori, li fa un petó i li xiuxiueja a cau d'orella "no afluixis petita, però sigues intel·ligent. Et volem a casa, aquest vespre també."

La lluna de plata li dibuixa els paisatges antics, a tons grisos. No abaixa el cap mai, ni pel fred ni per vergonya ni per res. I encara cap derrota ha entristit la mirada desafiant i plena de vida que omple els seus ulls. Però es consumeix en fum. Fuma. I fuma maleint els cops de vent gèlid, i la misèria de l'abric rosegat, i de les sabates que fan ferida, i del jersei prim com el paper de fumar (que per cert, només li queda un). Li rondinen les entranyes i camina ràpid perquè la precarietat l'ha arracona't en un treball malpagat  i infravalorat. Sense ell no hi ha batalla, ni pau, ni gana. L'Home que Treballa Posant Carrers va estenent parcs i carrers i cantonades.

Comença pels barris de l'extraradi on les cantonades encara guarden l'olor de les corredisses i on encara queden alguns carrers sense asfaltar dels que li embruten les robes de pols. Estén carrers estrets, cantonades tortes i places interiors. I les coses no són perquè sí. Aquí els cotxes no poden còrrer molt, ni entrar arreu. La policia no hauria d'atrapar el jovent, que per gràcia o pena es llaura i lluita un futur amb la constant ombra dels barrots. Genètica de pobre. L'Home que Treballa Posant Carrers deixa brutícia i llambordes trencades per les voreres estretes. Deixa tot ben preparat per a que qui ni té de res trobi de tot: llambordes per defensar les barricades i molles per qui només té vi.

Ara estén un carrer cèntric de la ciutat. És un carrer gran, està ple de comerços i té bancs, parcs, i arbres, i cases maques. De tant en tant hi posa un pidolaire per veure si en un cop de sort la misèria volta per una de les cavitats dels cors de la gent rica i -home, dona o a escollir, però de butxaca plena-es deixa sorprendre per la injustícia de les desigualtats i canvia. O deixa canviar. També hi posa un "quinqui" poc mudat i que roba carteres i joies. Redistribució de la riquesa a cop de navalla.

El sol il·lumina ja la seva obra d'art. El terreny de batalla, l'escenari perfecte on la realitat és capaç de superar a la ficció. Ara li quedarà passar les hores de son, les hores de militància, de dinar sol, fer la compra (on robarà una xocolatina al supermercat per al seu nebot) i fer el sopar per a la dona que més s'estima i la seva filla. I quan arribin per sopar, ell les creurà a l'entrada i es diran "què tal com ha anat?", i es faran un somriure i un petó. I poc més: algú ha d'anar a recollir els carrers.