dimecres, 4 de desembre de 2013

Conte 19. L'escenògraf.

És millor prendre's el conte amb un sabor agredolç. Recomano la lectura ràpida o encoratjadora. Fugiu de la pena i aferreu-vos a la ràbia, motor i empenta de les primeres passes. Poder sense seny! Però al cap i a la fi, primeres passes necessàries. Entre fer i no fer, escull fer. Bona lectura (a ritme valent!)

L'escenògraf.
Un sospir seguit d'un petó de l'amor més lliure i sincer substitueixen les paraules que li diria cada matí però que les calla per no despertar-la. Li diria que enyora quan es feien l'amor els matins amb els primers tocs de sol, de pluja, vent o calamarsa. Enyora el cafè sense paraules i amb mirades juganeres que ho diuen tot amb ullets espurnejant passió. Enyora també la dutxa de després i el mirall entelat on es deixaven els missatges. Tot s'ha perdut entre les runes d'uns mals horaris, i els pocs diners, i l'angoixa del final de mes que empipa els seus dies. Surt de l'habitació i la sent girar-se al llit. Ella palpa el seu buit i s'arrambarà per ensumar el rastre del coixí. És tot el que li quedarà fins la nit.

Entra al caos de mertxandaisin revolucionari que folra el desordre que impera en les parets i cada racó del cau de la petita rebel de la casa. L'habitació fa olor a tabac. Fa que no amb el cap però en veure-la dormir sent aquella escalforeta d'orgull patern. L'inevitable orgull que l'empeny a prendre dues cigarretes de la butxaques i deixar-les sobre l'escriptori, li fa un petó i li xiuxiueja a cau d'orella "no afluixis petita, però sigues intel·ligent. Et volem a casa, aquest vespre també."

La lluna de plata li dibuixa els paisatges antics, a tons grisos. No abaixa el cap mai, ni pel fred ni per vergonya ni per res. I encara cap derrota ha entristit la mirada desafiant i plena de vida que omple els seus ulls. Però es consumeix en fum. Fuma. I fuma maleint els cops de vent gèlid, i la misèria de l'abric rosegat, i de les sabates que fan ferida, i del jersei prim com el paper de fumar (que per cert, només li queda un). Li rondinen les entranyes i camina ràpid perquè la precarietat l'ha arracona't en un treball malpagat  i infravalorat. Sense ell no hi ha batalla, ni pau, ni gana. L'Home que Treballa Posant Carrers va estenent parcs i carrers i cantonades.

Comença pels barris de l'extraradi on les cantonades encara guarden l'olor de les corredisses i on encara queden alguns carrers sense asfaltar dels que li embruten les robes de pols. Estén carrers estrets, cantonades tortes i places interiors. I les coses no són perquè sí. Aquí els cotxes no poden còrrer molt, ni entrar arreu. La policia no hauria d'atrapar el jovent, que per gràcia o pena es llaura i lluita un futur amb la constant ombra dels barrots. Genètica de pobre. L'Home que Treballa Posant Carrers deixa brutícia i llambordes trencades per les voreres estretes. Deixa tot ben preparat per a que qui ni té de res trobi de tot: llambordes per defensar les barricades i molles per qui només té vi.

Ara estén un carrer cèntric de la ciutat. És un carrer gran, està ple de comerços i té bancs, parcs, i arbres, i cases maques. De tant en tant hi posa un pidolaire per veure si en un cop de sort la misèria volta per una de les cavitats dels cors de la gent rica i -home, dona o a escollir, però de butxaca plena-es deixa sorprendre per la injustícia de les desigualtats i canvia. O deixa canviar. També hi posa un "quinqui" poc mudat i que roba carteres i joies. Redistribució de la riquesa a cop de navalla.

El sol il·lumina ja la seva obra d'art. El terreny de batalla, l'escenari perfecte on la realitat és capaç de superar a la ficció. Ara li quedarà passar les hores de son, les hores de militància, de dinar sol, fer la compra (on robarà una xocolatina al supermercat per al seu nebot) i fer el sopar per a la dona que més s'estima i la seva filla. I quan arribin per sopar, ell les creurà a l'entrada i es diran "què tal com ha anat?", i es faran un somriure i un petó. I poc més: algú ha d'anar a recollir els carrers. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada