Conte 15. Pa de vida. O com explicar la mort amb un conte al llavis.

Fa molt de temps que vaig fer el deliciós compromís d'escriure com li explicaria la mort a la canalla. Avui, tard com visc, us el deixo en aquest racó de la xarxa per a que el compartiu amb qui va posar la proposta a la taula. Vora el tinter que espera gandul.

Pa de vida. 
O com explicar la mort amb un conte al llavis. 

Hi havia una vegada (de fet, encara hi és) una casa gran i maca vora el bosc on s'amaguen les fades durant el dia i els follets durant les nits. És un mas vell com el sol i maco com la lluna, i la gent del poble l'anomena Mas Vell. La masia està construïda amb pedres grises del riu on les nimfes es pentinen amb els primers raigs de sol cada matí abans no s'hi banyin les xiquetes i els xiquets les espiïn vora els pollancres. La casa l'envolten camps de cereal, i quan el blat és del color de l'or i el vent el gronxa, Mas Vell sembla una illa envoltada d'un mar d'or d'onades suaus. Aleshores és quan a la Lia li encanta sortir a caminar amb el seu avi pels camins estrets d'entre els camps.

L'avi Tomeu mai calla. Sap tantes coses que sempre té coses a explicar. Que si tal planta es menja, que si tal altra és verinosa, que si tal ocell fa niu a les roques, que si tal altre menja ratolins, que si aquestes caques són de tal animal o de qual, que si els del Mas del Cantó li robaren una ovella i un llop se'ls hi va menjar tres perquè un llop sap quan en tens de més o de menys... Romanços! Diu la mare, però a la Lia li encanta sentir la veu ronca i tendre de l'avi a passeig.

Avui el blat arriba a la cintura de la Lia i el sol el fa dansar a ràtzies i brilla taronjós.

- Maco, oi avi? Semblen onades de la mar!

- No et sembla més que ballen?

I li canten cançons perquè tothom sap que ballar sense cançó és molt avorrit. I què s'en sap de cançons l'avi! Les preferides de la Lia són les de bandolers.

Al turó s'aturen i veuen petit Mas Vell.

- Molt maco. Però demà el tallen.

- Què dius avi! I això per què?

- El blat creix ràpid, com el teu germà i com tu. Però també és fa vell, com jo i l'àvia. I al blat vell, com les persones velles veiem les urpes de la mort a prop.

- Oh! No avi! No diguis aquestes coses. No vull sentir-ho!

I l'avi somriu, i se li veuen les dents desendreçades (les dels somriures més macos), i el nas talla el vent perquè no té pors, i les arrugues dels ulls li marquen el pas dels anys, i el sol dibuixa espurnes als seus ulls. És un somriure que neix quan hom es fa avi.

- T'agrada el pa Lia?

- I tant! El pa de Mas Vell és el millor! A l'escola sempre ho diuen.

- Doncs quan ha de morir el blat el tallem i li recollim el gra, i del gra fem farina i de la farina pa.

- Tranquil avi, jo no permetré que de tu en facin pa. T'ho asseguro, per bo que fos!

L'avi esclata a riure però la Lia no. Es posa seriosa i trista.

- Lia no t'emprenyis, petita. El blat deixa gra per fer farina, i de la farina amb aigua i sal fem el pa. La maduixera abans de morir (hivernar! que dorm sota terra tot l'hivern) ens deixa les maduixes per les postres i les melmelades de l'àvia. I jo en morir també deixaré coses.

- Però si sempre dius que no tens res! Que ens deixaràs el teu raspall de dents? O la dentadura postissa?

Ara és la Lia que riu. L'avi la mira i deixa escapar un somriure d'avi. Com li agrada la seva néta!

- Capgrossa! I tot el que t'ensenyo què? On fan mel les abelles? I què dona millors resultats treballar en equip o sola? Com es fa per a què el pa no quedi dur? Què és just? Què injust? Com sabem si vindrà sol, pluja o vent? Jo he intentat que aprenguis coses del lloc on vius i que aprenguis a pensar. És el meu gra que et dono per a que facis pa. Les persones quan morim deixem segons hem fet quan érem vives: segons hem ensenyat, lluitat, cuidat i fet riure a la gent. Quan jo mori no t'has de posar molt trista, has de recollir totes les converses, les cançons, els riures i tot el que més t'hagi agradat de mi i fer-ne pa per a que molta gent en mengi!

- Crec que t'he entès avi. Quan algú mor cal agafar allò maco que ens va regalar quan estava viva. Però de totes formes no tens la cara de color groc com el blat quan el talleu, així que encara et deu quedar estona!

I van riure, i van tornar cap a Mas Vell, i van cantar les últimes cançons del dia al blat per a que dansés a gust en la seva darrera vesprada.