dilluns, 29 d’abril del 2013

Conte 4. L'apassionant món del paraigües.

Avui alguns i algunes de vosaltres us heu trobat en una cruïlla sota un cel gris i quatre gotes. Demanàveu pel whatsApp contes per animar el dia. M'ha sorprès però m'ha encantat saber-me llegit i una mica útil. Tot i que els contes (a diferència dels treballs de la uni) sota pressió no em surten, amb algún kiwi i fent força ha  acabat sortint.
Diuen que treure un llibre o un disc és com parir. Treure un conte és com cagar, és fa més sovint però també et quedes a gust i si és digne de mostrar fa il·lusió.

L'apassionant món del paraigües.
Ahir vaig descobrir un gran invent: el paraigües. 
Des que tinc ús de raó he considerat aquest invent innecessari i d'auster sentit de l'estètica. Però en un mal moment, poder embadalit per alguna obra d'art o per alguna delícia de xocolata (si és que són coses diferents) un aparell d'aquests va acabar a les meves mans. Tot un món.

Vaig sortir al carrer esperant la lapidació d'algun fonamentalista de l'estètica però no va caure cap pedra. Ni tan sols calamarsa. Lluny d'això, la gent per primera vegada en dia de pluja em somreia (o ho intentava) enlloc de posar cara de pena. Jo pensava que els dies de pluja posaven trista a la gent, això em semblava a mi i això llegia als autors del romanticisme, però no! La cosa era que ni jo ni els autors romàntics portàvem paraigües i la gent ens mirava amb peneta, com dient "pobre desgraciadet".

Vaig parar al forn. Tanco el meu paraigües amb la destresa d'un novell i un l'espectacle digne de Tortell Poltrona i me'l fan deixar en un pot. Un aparcament de paraigües no vigilat on els deixes sense candau, alarma ni cadena. No vaig poder fer el meu te tranquil, cada vegada que algú passava a prop de la porta estirava el coll per comprovar que ningú s'endugués el MEU paraigües. Avui tinc mal de coll però tinc el MEU paraigües.

Després vaig baixar al parc, allà on m'espera mitja joventut a l'atur i farcida de màsters, cursos i somnis a realitzar. Quatre coneguts i cap amic. Quatre tios parlant dels seus paraigües com si fossin gossos de pedigrí  cotxes de luxe o com si fardèssin de paquet! Que si el meu és més gran, que si el meu és automàtic, que si el meu és ecològic, que si el meu és afrodisíac..! Sí? i et fa una palla?! De veritat, que els homes (o els intent d'home) som tan simples sovint. No se com deu ser una conversa entre dones sobre els seus paraigües, però és tristíssim intentar mostrar virilitat a través d'un aparell que para t'estalvia un refredat quan plou.

I l'altre és anar a dinar a ca'ls pares. "Nen, aquí no deixis el paraigües que fa bassal! Deixa-me'l a la banyera però que no degoti pel passadís!" I com s'aconsegueix que un paraigües més moll que l'entrecuix d'una adolescent no degoti? Només una mare sap fer miracles.

Ara m'adono que havia subestimat el món dels paraigües. Quin bon cor qui duu paraigües! Quan l'estètica no importa, allà hi ha una persona amb paraigües. "Mentre vagi jo ben sec, ja pot riure de mi la gent!" en diríem. 

Ahir vaig sorprendre'm buscant a l'ebay paraigües ecològics o descapotables per poder baixar al parc a fardar, com a mascle cutre que sóc, de les meves possessions. No tinc diners per cotxe, ni per novia, ni gaire paquet. Però tindré un paraigües millor que els seus! 


dissabte, 27 d’abril del 2013

Conte 3. Del córrer i del boig de la ciutat.

En el meu retorn a aquesta Ítaca moderna i tecnològica he trobat una gran part de la població víctima d'un fenomen curiós: la cursa. M'he adonat d'una estranya dèria malaltissa. Qui sap si per salut, per físic o pel simple contagi a tota hora i a tot arreu hi ha gent que corre sense pressa ni ser perseguida. 

Avui recupero i reparo un escrit abandonat al racó del mals endreços i pitjors històries. Un escrit de quan jo llevava el sol amb poc més que unes bambes. Com els clàssics, tot i ser lletres antigues encaixen amb la conjuntura actual. 

El cercle de llum del frontal m'indica la direcció però no evita que tant en tant ensopegui a cop de lleganya. Semblo un ase perseguint la pastanaga, mai arribo i se que mai arribaré. Noto l'escalforeta a les orelles, amb el fred que fotia abans d'engegar a còrrer! Hem pregunto si quan fas vuit mils la notes aquesta escalforeta. Em ric de mi mateix de pensar que a menys vint-i-cinc graus pots arribar a notar escalforeta a les orelles, de fet, dubto si pots arribar a sentir-te res a les orelles. 

Del córrer i del boig de la ciutat. 
Ja veig l'entrada al poble. Apago el frontal i passo els carrers com si l'asfalt em cremés els peus o com si fugís del marit de l’amant. Em queden quatre travesseres i l'última cantonada. Sento de fons les campanes que m'indiquen les set tocades (i mai millor dit!) Miro el cronòmetre. Si trigo menys d'un minuts i mig clavo els quaranta-cinc. Apreto, els quadríceps demanen pietat però faig oïdes sordes, em giro, la gossa em segueix a una distància prudencial fent-me patir per la seva llengua, se l'atropellaran si no la recull! Trenta metres per la última cantonada, ho aconseguiré sobradíssim! Cantonada i… paf! Que ha passat?

Davant meu un espectacle a ombres de farola. L'Elies! Un descamisat que fent el seu últim sospir tombat a terra deixa caure la seva darrera “última copa”. Li enretiro el cigarro que li acabava de caure de la boca a la camisa abans no l'incinerés sense prèvia autòpsia i faig fora la gossa que l'ensuma i borda per fer quelcom. No se què he de fer! que s'ha de fer quan presencies una mort i no duus mòbil? Si vaig a buscar-lo i algú pensa que fugia cagadeta pasturet, per altra banda si ningú m'ha vist... Cony d'Elies, borratxo desgraciat, quin merder! Li fotria d'òsties si no fos mort. 

La persiana del balcó que em corona s'obre, és l'Elisa en bata rosa, una excèntrica del poble coneguda per tothom i estimada per ningú. Em mira odiant-me perquè formo part d’aquest món. Enveja?
- Què fas?- Borda més que em parla.
- Venia de correr i…-  no hem deixa acabar.
- Són les set del matí i tornes de còrrer? ets boig paio.
I sense dir res entra al seu menjador. De sobte d'aquell mateix menjador, el de l'Elisa sona música a tot drap, com si hagués montat una rave. Que és el que sona? “Tu ets el boig de la ciutat, tu l'has matat. L'hauràs de substituir d'ara endavant...” Les finestres fosques del carrer comencen a il·luminar-se i algunes Cortines descobreixen lleganyosos ulls encuriosits o enfurismats que es barregen amb crits de sorpresa en veure'm i les malediccions a la música de qui encara no gaudeix de l'espectacle perquè els llençols li pesen.

La gossa borda, i la gent crida, i s'apropen sirenes, i l’Elies és mort, i la música sona, i l'Elisa riu. El meu cap és una olla a pressió a punt de d’explotar.

Mai més vaig parar de còrrer. “Van acceptar la condemna per majoria absoluta. Ni tan sols vaig poder-me defensar. Vagaràs fins l'últim dia, en vela la nit per tota la vila ”.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Conte 2. Conte sobre els carrers nets i sense música.

Dues setmanes pels carrers de Barcelona donen per un conte en el que Orwell em dona la benvinguda a casa i en el que l'humor és part del cetrill per amanir les voreres i les places.

 Conte sobre els carrers nets i sense música.
Ara que s'apropa Sant Jordi volia escriure un conte eròtic entre el Drac i la Princesa o entre Sant Jordi i els seus cinc dits però he pensat que aquesta literatura correspon més a les seguidores de Quim Monzó i altres elements d'obsessiva tendència a la innovació literària a qualsevol preu i gust. (Respireu! que no hi havia ni una trista coma). Així que m'he decidit per explicar-vos mentides sobre la meva vida, que és el que fa tothom quan lliga a la desesperada. Jo avui, escric a la desesperada. 

L'altre dia feia un volt entre l'asfalt i el fum barceloní quan van apropar-se dos agents del cos dels Mossos d'Esquadra, o poder eren de la Guàrdia Urbana però això té poca importància. 
- Hola bona tarda, el gos és seu?
Abans de respondre vaig fer una ullada a la gossa per assegurar-me que no estava en delicte flagrant, no fos cas que m'acusessis de còmplice o d'obstrucció a la justicia. Però veient que no estava mossegant a ningú, ni passant droga, ni furgant a la butxaca d'un vianant jubilat vaig respondre orgullós.
- Hola bona tarda, sí que ho és, sí. 
- No sap que l'ha de duu lligat? 
- Doncs no ho sabia pas. Però és de bona pasta i no fa res, és un sol.
Cap excusa va servir per evitar la morterada de diners que suposa portar la gossa deslligada i indocumentada. Fins i tot vaig explicar-li que mesos enrere jo havia estat detingut per ser una persona perillosa (o això creien, jo amant de les vides!) i això vol dir que era jo el que anava deslligat de la meva gossa i per tant la sanció econòmica havia de recaure sobre la gossa, no a mi. Ni la força de la raó i la lògica van aturar el bolígraf que ratllava la meva sentència. 

Dies després tornava a casa després de fer uns beures d'aquells que t'inspiren a canviar el món fins que et lleves i t'adones que l'alcohol és un antiavalot dins del teu cap que quan has baixat la guàrdia ha començat a colpejar les teves neurones pel que deies ahir a la nit. Tornava amb tots el litres etílics dins de la meva bufeta a punt d'explotar i en un acte d'amor a la mare natura vaig regar un plataner de carrer. Quan pujava la bragueta per abrigar la cigala dos homes d'uniforme semblava que esperaven el seu torn per fer ús de l'improvisat urinari. Però només ho semblava. 
-Hola bona nit, que em pot donar la seva documentació? No sap que no es pot pixar al carrer? 
- Però... no m'aguantava i està tot tancat.
- No és permés d'embrutar la via pública amb cap mena de fluid corporal, senyor.
De nou un bolígraf en mans d'un agent de l'autoritat m'atracava. Cap excusa va servir, un gos pot mingitar a  cada cantonada i jo no! Té més drets un gos que jo als carrers de Barcelona.

Vaig notar carraspera i en rascar la gola un moc verd i dens va habitar la meva cavitat bucal. Jo, amb tota la naturalitat i poca delicadesa vaig escopir el moc. Vaig sentir-me realment orgullós de la paràbola que dibuixava el seu vol. Però en veure la cara dels agents vaig recordar que el moc és un fluid, i que es dirigia cap a terra, i que si toca el terra l'embruta. Si volia conservar prous diners per esmorzar la resta del mes a casa i no a Càritas no podia permetre que un bolígraf tornés a sentenciar una expropiació econòmica. Vaig saltar amb la boca oberta i vaig caçar el moc just abans que toques el terra. "Uui! T'ha anat d'un pèl" em vaig dir, però la meva glòria va acabar ràpid perquè la barbeta va quedar esmicolada en un aterratge espectacular sobre l'asfalt. Vaig passar-me la resta del mes sense esmorzar, doncs la meva barbeta rajava més que el Prestige al mar Cantàbric i per si algú ho desconeix: la sang és un fluid i estava embrutant l'impecable terra barceloní. L'agent no va deixar estar l'oportunitat de saccejar-me i fer caure les quatre monedes solitàries que dansaven a les meves butxaques´ mentre jo perdia el temps buscant excuses que van ser sempre inútils.

estilBCN.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Conte 1. Guants blancs i banderes roges.

Hi haurà contes de tots els colors. Hi haurà de més macos, més eròtics, més mal parlats, de menys crítics i de més radicals. Així que ningú desesperi si el primer ha decepcionat.

La realitat està farcida de contes i el d'avui és per anunciar, no pas orgullós si no avergonyit pel retard, que des d'aquesta setmana Triodos és el meu banc. És un primer i petit pas.

Guants blancs i banderes roges. 
La Maria obre la cartera, desenfunda targetes i escull color. En posar la tarja a la ranura sent un dolor estrany, un mal al costellam. No sap pas que aquella tarja és un punyal, no sap que en aquell lloc i en aquests temps la pasta (vull dir el diner) duu metralla.

Pocs metres més enllà un home pàl·lid, i de bon menjar, i de bona vestimenta, i de panxa plena s'ajusta la corbata i es neteja les noves lents. Ara retalla un bigoti que amaga els nervis dels mals moments i que ell creu que el fa madur i interessant. Només ell ho creu però li és prou. Abans d'encetar el jorn practica somriures i assaja holes-que-tal. "Ha quedat prou bé" diu al mirall buscant el millor perfil, gira cua i es posa els guants blancs d'atracador professional.

- Bon dia Senyor Director del Banc.- li diuen.
- Hola que tal!- diu com ha assajat- i que voldrà?
- Una hipoteca per la llar.
- Així ja ho sap! Signi aquí, aquí i aquí. Un ronyó menys i potser el pis. I si no en té, el futur del fill. 
Mai dirà la veritat.
- I doncs, ja està?
- Llegeixi la lletra petita... Ja està, ha fet tard! Amb els seus diners, entre d'altres mals, farem armes nuclears per fer nous solars on construir i fer diners. Diners, diners: sempre en vull més! Aquí té la seva hipoteca.
- Però si això és una cadena!
- Sí. Ara és un esclau del sistema!

En Joan Pobre ha posat llenya a una foguera que el crema i que fa un fum que l'ofega. D'aquí uns anys es matarà des de la finestra d'un pis que mai haurà pagat. Déu el rebrà: sentència per col·laboracionista amb un règim antihumà, un sistema antipersones 
- Em van enganyar!- s'intentarà defensar.
- Fill meu, sou molts i moltes que el diner us ha cegat, que no veieu veritats sense taxar. Ai Satanàs! Quin mal que fas..!

Però no tothom ensopegarà com en Joan. L'home gras i de guants blancs passejarà pels carrers nets d'una barriada de jardins, natura domesticada. És un passeig de fer per fer, de quan sobra el temps i brilla el sol. Però és una espera maquillada amb converses de futbol. L'emprenyaran els semàfors en vermell quan no hi ha trànsit i el farà sentir segur l'estil orwellià de les façanes amb càmeres de seguretat a les portes dels garatges i murs alts. Sense saber-ho esperarà una gentada que entra en joc a la partida sense guants blancs i amb mocadors negres i que en l'anhel d'un canvi imminent el trobaran allà on el que és legal i el que és lícit confronten i només aquells carrers i les càmeres de seguretat sabran el que va passar.