dilluns, 9 de febrer de 2015

Conte 22. Temp[s]oral i metralla minutera.

Més d'un any sense escriure en aquest racó de ferralla literària i avui li poso lletres. Avui, que fa 107 anys que es va inaugurar el Palau de la Música sense que ningú sospités que anys després en Fèlix Millet es compraria croissants i condons, i pagaria la boda de la seva filla amb la tresoreria de l'entitat. Aprofitant l'aniversari, em proposo passar un drap per la pols del bloc d'entrenaments literaris. Vés a saber fins quan i fins a on. Potser demà hi cau la darrera pols en repòs etern. Seria culpa del twitter.
Us deixo aquesta nota de destresa pròpia d'un novell, que sacia la gula punk i opaca de la resignació al fracàs. Un conte que he de confessar que no és nou per a mi però que encara no havia sentit l'udol de les tecles quan -maldestre- les acaricio. 
Espero que llegir-la no us aporti cap mal. Ja aviso que és més per plaer que per qualitat. 

22. Temp[s]oral i metralla minutera. 


Derrapo amb la soledat, 
supero l'instint animal 
i quan la vida empeny que ens temin.

Avui és el dia i no era precisament la resposta que esperava. Esperava que em diria alguna cosa prou enlluernadora per arrencar-me totes les pors. En canvi tinc la sensació de que m'ha vacil·lat. Portem anys somniant amb això, preparant-ho tot i ara em diu que ho vol deixar córrer. Imbècil. Sempre he sospitat que les drogues li estaven carcomant el cervell però no fins a aquest punt. La seva matèria grisa déu semblar un gruyere.

Ara avancem per un carrer com si fóssim una sola taca negra, una ombra amb un sospitós caos en el seu interior. Però tot està organitzat. Curosament dissenyat com una obra d'art. Passem vora la seva preciosa casa i jo li deixo un missatge a la preciosa porta del seu preciós cotxe amb la meva precisa clau. Que es foti. Em passa pel cap fer-li un poema. La literatura no és efímera, l'atac literari és una ofensiva emocional que triga en curar-se. Si se li pot dir cura a la desaparició de les ferides. Per què si no, es van inventar les cicatrius? Hi ha cicatrius tan eternes com la cerca de la veritat. I jo li vull una d'aquestes. La caputxa em protegeix de l'atac hidràulic dels núvols i el meu cap prepara una venjança. Em passa pel cap l'amputació del que ell sempre ha estat més orgullós: el seu cabell premsat en rastes. Uns xurros que fan de la part més alta del seu cos un Espai Natural Protegit amb 32 tipus de polls diferents, importats de brutes cabelleres de brutes donzelles de bruts racons d'arreu del brut planeta que habitem i vergonyosament destrossem. Però la venjança temporal no és suficient. Jo m'he hipotecat la vida només preparant el nostre moment. Nostre. No és per mi el moment, ni per ell: és per tots i totes nosaltres.

La taca negra avança tot i els meus pensaments i malgrat la ratlla que amb la meva precisa clau he marcat a la preciosa porta del seu preciós cotxe. Som una taca blanca que no deixa rastre però no deixa res indiferent. Som l'escamot de qui vol recuperar el temps que ens han robat. Ens han estafat: lladres de formes deformes que ens transformen. A mi i a tu. Ignoràvem el crit d'Ende en boca de Momo de la mateixa manera que s'ignora un ves amb compte de la mare, que sempre escoltem com si plogués sobre mullat o com la rutina sobre els nostres dies. Però la mare treballa cada so, sense oblidar ni vocals ni consonants: ves amb compte. Ens han expropiat segons, estafat minuts, ens ha requisat les hores i confiscat els dies empresonant el nostre temps en pantalles o ampolles on s'encapsula VIDA i ens han venut vida. VIDA per vida. Ell formava part del nostre tot i sense ell ja no ho som tot, però no ens quedarem en res perquè ens queda res. 

Al nostre pas tots els rellotges quedaven estrallats a bocinets. Les barres d'aquelles presons s'esfumaven en veure que “perdedors del temps” s'havien alçat. Sonaven alarmes, fumejaven racons, saltaven molles, vidres s'apedaçaven en milers de bocins que brillaven a terra honorant les nostres passes.

Som l'escamot de qui vol temps per patir, estimar, lluitar, dormir, estudiar, alçar hores a la muntanyes i submergir minuts al mar. I voldríem esperar però no tenim més temps perquè ens l'han robat. Ara tenim pressa. Ara som nosaltres que tenim pressa.

Hem parat davant l'edifici on es custodia el nostre temps i on es decideix en què invertirem el restant. Una filera de vehicles abanderen neó, dues fileres d'agents regalimen suor fred i tres fileres de sàdics protegeixen l'entrada. No tenim temps per aturar-nos perquè ens l'han robat. Ara tenim pressa. I comença la batalla pel nostre temps.

Ell hauria de ser amb nosaltres perquè sap que des que som criatures ens han obert via, endollat catet i ens han succionat temps mentre miràvem la tele, pastilla blava, mentre ens oblidàvem entregats a ves a saber quina necessitat inventada, mentre pensàvem que estudiàvem i ens adoctrinaven, mentre carregàvem precarietat com Jesús carrega la creu pels carrers de Jerusalem. Empedràvem la nostra pròpia Via Dolorosa.

Som arreu. Ens hem ajupit i els nostres dits busquen a les palpentes. Fones minuteres, pedres cronomètriques, ampolles buides que de mica en mica s'omplen de somnis que amb metralla minutera ens il·luminaran en pocs instants des de l'altre bàndol.

Som temps de canvi.

Cap comentari:

Publica un comentari