Una història més fàcil que bona i farcida de tòpics per arrencar somriures sota els nassos que comencen a gotejar amb les moqueres dels primers freds. Però, prenen la saviesa (excepcional i resistent) castellana "si el río suena, agua lleva". Més enllà de l'anècdota, quedeu-vos amb el transfons. O amb el trastorn. No mireu el dit del mestre (com faria el babau) i mireu allò que assenyala el dit (com el llest).
Tòpics i caricatures repressives.
Tot va començar un 12 d'octubre quan sons pares es van posar calents veient la desfilada militar de la capital. Van acabar fent l'amor... perdó! Follant al sofà d'estampat insultat. El de roses grises i ocells verds. Follaven amb rostre rutinari i moviments subtils. Ella pensava en el musculat legionari que TVE havia enquadrat en un primer plànol i ell hagués pensat en la cabra de la Legión si és que mai hagués pensat.
L'avortament no entrava en els paràmetres cristians de la infeliç parella així que el 7 de juliol, mentre a Pamplona centenars de persones èbries faltaven el respecte a la dignitat humana babejant calimotxo i hormonant patriarcat, de l'entrecuix fosc i rovellat d'una dona guenya sortia en nostre heroi.
Al registre es van negar a insriure "Embarazo no Deseado" en la casella de la criatura així que els pares buscant en el santoral el nom més malsonant li van posar Ildefonso, que gràcies al tartamudeig del pare i la mala fe del funcionari del registre va acabant sent oficialment Ililildefonso. (Nom encisador amb el que encetaré paràgrafs)
L'Ililildefonso va créixer sense amor familiar i marginat des de l'escola bressol fins a el darrer curs de l'ensenyament obligatori. Ràpidament es va guanyar la vida fent anuncis. Sempre apareixia sota un cartell que posava "ANTES" i al costat seu sempre hi havia un adonis sota un cartell que posava "AHORA" i entre ells sempre hi havia un producte cosmètic tan màgic com eficaç. El dia que va marxar de casa, sons pares van deixar de prendre antidepressius i el dia que els hi va dir que marxava de la ciutat l'alcalde va declarar festa local.
L'Ililildefonso, el nostre heroi, va deixar l'hostil llogaret de l'estepa castellana i es va instal·lar en una ciutat atapeïda. El lloc on més còmode se sentia de Barcelona era el metro, que està farcit de persones lletges i la seva cara passava per un càstig més de Déu en l'infern Comtal. Desapercebuda.
L'Ililidefonso empenyia dies i passava anys. Els anys de tortura social van enfortir les seves durícies emocionals i no sentia empatia, ni pietat, ni nostàlgia, ni la majoria de coses que senten els éssers humans. Només sentia hostilitat envers qualsevol individu que es creués a la seva vida. No calien motius. L'individu en si mateix era prou motiu.
L'ililidefonso no en va voler saber res de la mort dels seus pares. Ni tan sols va voler quedar-se amb l'herència. Va fer una donació de tones d'aliments al Banc d'Aliments amb una nota "que això serveixi per a que hi hagin menys persones pobres". Els aliments estaven enverinats.
L'Ililildefonso va tenir la sort de trobar una orientadora laboral que trobés cabuda a la societat per a un individu com ell. Per fi va deixar el món dels anuncis, però no el dels espectacles. Hores de gimnàs i les seves [in]habilitats socials van col·locar-lo en l'epicentre del seu equip de treball, i no pas per tornar a ser el blanc fàcil de burles. O sí. Era un referent al cos policial dels Mossos d'Esquadra.
L'Ililildefonso adora la seva feina. En aquests moments està omplint els múltiples racons buits del seu cervell amb cosa fina colombiana. Quan la feina és dura, enfarina les seves cavitats cerebrals. Ahir patrulla, "vaya risas!" i avui li toca treballar dur: li toca manifestació. Es frega el nas, sacseja el cap i es posa les proteccions.
Som-hi dragons!
Som-hi!!!
ResponElimina