Conte 17. Por a la meta.

Us deixo un altre text descriptiu que roman captiu als arxius virtuals. La recepta recomana més estona, però poc cuinada no exalta res i en canvi deixa entreveure el regust filoterrorista que només apreciaran els paladars més susceptibles. Durant el tast es pot intuir les restes d'humor d'una jornada anterior però passaran inadvertides un cop finalitzada la cata literària. És un dels meus escrits aburrits d'entrenament literari per a exercir dits, neurones i hores que desallotja les obligacions del meu rellotge.

Por a la meta. 

O sobrevaloració del camí.(Entrenament)

Sap que per a una bona inspiració s'ha de fer un àpat a l'alçada de pretendre passar una nit sencera escrivint. Ha obert una llauna de tonyina i li ha fotut la forquilla. Quan ha viscut amb gent s'ha hagut de sentir una vegada i una altra que allò no era propi d'una senyoreta. Ara que viu sola escolta AC/DC a tot drap i reafirma el convenciment de que posar la tonyina en un plat fa que perdi el gust propi de la tonyina en llauna. Se sent malament per menjar tonyina. Fa uns mesos la tonyina nedava infeliçment buscant una companya qui copul·lar i ara és servida en llauna. Sospira pensant que centenar de joves estant infeliçment buscant qui copul·lar i que en uns mesos seran servit en llauna per a ser devorats pel mercat laboral. No hi ha tanta diferència. Es serveix una copa de vi i baixa el foc de les bledes que bullen.

Grups ultra d'ecologistes nostàlgics de les cavernes li agrairien que es mengés les bledes directament del colador, d'aquesta manera frega menys plats i estalvia aigua i evita la desertització imminent del planeta. Però ningú la veu, i ningú li agraeix, i ella no ho fa per això. Odia que el pis sigui tot un espai perquè l'olor a bleda bullida i el vapor li ocupen tot l'espai. Però odia tantes coses i persones que ho passa per alt.

Es mira al mirall i somriu. Seu davant l'ordinador, mira la foto de carnet que duia a la cartera. Apaga la cigarreta entre les celles del retrat de somriure desendreçat. Avui s'han vist i l'ha odiat més que mai. No era precisament la resposta que esperava.

-------------------------------------------------------------

Esperava que em diria alguna cosa prou enlluernadora per arrencar-me totes les pors. En canvi tinc la sensació de que m'ha vacil·lat.

Portem anys somniant amb això, preparant-ho tot i ara em diu que ho vol deixar córrer. Imbècil. Sempre he sospitat que les drogues li estaven carcomant el cervell però no fins a aquest punt. Deu semblar un gruiere la seva matèria grisa.

Sota el paraigües que em protegeix de l'atac hidràulic del núvols el meu cap prepara una venjança. Em passa pel cap l'amputació del que ell sempre ha estat més orgullós: el seu cabell premsat en rastes fent del seu cap un Espai Natural Protegit amb 42 tipus de polls diferents importats de donzelles d'arreu del planeta. Però la venjança temporal no li és prou. Jo m'he hipotecat la vida només preparant el nostre moment.

Mentre li deixo un missatge amb la meva clau a la porta del seu cotxe em passa pel cap fer-li un poema. La literatura no és efímera, l'atac literari és una ofensiva emocional que triga en curar-se. Si se li pot dir cura a la desaparició de les ferides. Perquè les cicatrius del cor són tan eternes com la cerca de la veritat.

La ràbia empeny la tinta que immortalitza les meves entranyes en el suport d'un paper. El poso en un sobre i li deixo a la bústia.

Dues setmanes més tard el cel serà clar després de tres dies de pluja. Passades les onze del matí el carter fugirà a corre-cuita dels gossos del jardí del número 92 del carrer Viena. Serà tot l'esport que faci el carter en tot el lustre. S'espolsarà els pantalons i es prometrà a sí mateix matar aquelles dues bèsties del dimoni. Però sabem que mai ho farà perquè té por. No sentirà pas sentiments de tendresa o pena envers dos animals reclusos en un jardí que sembla emmoquetat de verd i d'arbustos en forma de dofí. Sentirà por. Per això no ho farà. Perquè és un covard amagat rere un humor estúpid.

Al número 93, i encara esbufegant i suant com un porc la nit abans de Sant Martí, deixarà un sobre sense remitent amb un segell comprat fa tres dies, just abans del temporal de pluja i vent. L'haurà demanat a l'estanc del barri juntament amb una caixa de tabac barat i l'encenedor més barat encara amb i els xiclets d'oferta.

---------------------------------------------------------

He obert el sobre i m'ha explotat les mans. El detonant de la teva ràbia m'ha deixat sense dits i pensava que mai més podria respondre't però els avenços tecnològics han fet que la meva resposta sigui possible. Saps que un atac mai el permetria en soledat perquè no entenc de perdó. Però no he estat capaç amb tu. Entenc la sorpresa de la meva retirada però el camí m'agrada i arribar a la meta ens aturarà. M'he esignat a no deixar mai de caminar, és el que sempre ens ha agradat.

Pocs dies més tard la cartera del barri de dalt (la que sempre es queixa de que el seu marit, pobret, treballa tantes hores i guanya tant poc, i arriba tardíssim a casa) sortirà de la granja que fa cantonada on esmorza cada matí i llegeix la premsa estatal. La cambrera de la granja, la que li serveix, és la que s'enllita amb el seu marit cada dimecres al motel Solimar de Vilassar, però això tant ens és. La qüestió és que la cartera haurà llegit l'horòscop just després de la secció de polítiques i abans de l'entrevista de la contraportada. En saber-se afortunada comprarà una butlleta de loteria just abans d'emprendre de nou les seves tasques laborals. Per si de cas, perquè no hi creu però mai se sap.

M'entristeix que no obrissis el sobre amb la boca. Ara seuria a una banqueta d'acusats amb Greenpeace a l'acusació i milers d'animalistes estarien passant un dol per la trentena d'espècies úniques de polls que hagués extingit amb la combustió del teu cap. Jo en canvi, estaria brindant amb cava i menjant llagostins. La teva por a la llibertat em provoca arcades. He decidit que la teva por és prou condemna. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt de no haver-te d'ajupir per cordar-te les sabates. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt que s'alci el melic per sobre les teves orelles. Espero que et pesi a les esquenes fins al punt de no ser capaç de fer una passa més i les teranyines siguin les guarnicions del teu cadàver i que la teva mort no sigui plorada.

Mesos més tard un jovenet del Magreb ocuparà el lloc d'una cartera que va fer-se rica amb una butlleta de loteria i després d'operar-se els pits va marxar a unes illes del Carib amb tots els diners i el jardiner, amb qui s'enllitava el dijous quan mentia al seu home dient que feia teràpia, però això tant ens és. El carter que reparteix al carrer Viena mai va atrevir-se a matar els gossos.