Conte 3. Del córrer i del boig de la ciutat.

En el meu retorn a aquesta Ítaca moderna i tecnològica he trobat una gran part de la població víctima d'un fenomen curiós: la cursa. M'he adonat d'una estranya dèria malaltissa. Qui sap si per salut, per físic o pel simple contagi a tota hora i a tot arreu hi ha gent que corre sense pressa ni ser perseguida. 

Avui recupero i reparo un escrit abandonat al racó del mals endreços i pitjors històries. Un escrit de quan jo llevava el sol amb poc més que unes bambes. Com els clàssics, tot i ser lletres antigues encaixen amb la conjuntura actual. 

El cercle de llum del frontal m'indica la direcció però no evita que tant en tant ensopegui a cop de lleganya. Semblo un ase perseguint la pastanaga, mai arribo i se que mai arribaré. Noto l'escalforeta a les orelles, amb el fred que fotia abans d'engegar a còrrer! Hem pregunto si quan fas vuit mils la notes aquesta escalforeta. Em ric de mi mateix de pensar que a menys vint-i-cinc graus pots arribar a notar escalforeta a les orelles, de fet, dubto si pots arribar a sentir-te res a les orelles. 

Del córrer i del boig de la ciutat. 

Ja veig l'entrada al poble. Apago el frontal i passo els carrers com si l'asfalt em cremés els peus o com si fugís del marit de l’amant. Em queden quatre travesseres i l'última cantonada. Sento de fons les campanes que m'indiquen les set tocades (i mai millor dit!) Miro el cronòmetre. Si trigo menys d'un minuts i mig clavo els quaranta-cinc. Apreto, els quadríceps demanen pietat però faig oïdes sordes, em giro, la gossa em segueix a una distància prudencial fent-me patir per la seva llengua, se l'atropellaran si no la recull! Trenta metres per la última cantonada, ho aconseguiré sobradíssim! Cantonada i… paf! Que ha passat?

Davant meu un espectacle a ombres de farola. L'Elies! Un descamisat que fent el seu últim sospir tombat a terra deixa caure la seva darrera “última copa”. Li enretiro el cigarro que li acabava de caure de la boca a la camisa abans no l'incinerés sense prèvia autòpsia i faig fora la gossa que l'ensuma i borda per fer quelcom. No se què he de fer! que s'ha de fer quan presencies una mort i no duus mòbil? Si vaig a buscar-lo i algú pensa que fugia cagadeta pasturet, per altra banda si ningú m'ha vist... Cony d'Elies, borratxo desgraciat, quin merder! Li fotria d'òsties si no fos mort. 

La persiana del balcó que em corona s'obre, és l'Elisa en bata rosa, una excèntrica del poble coneguda per tothom i estimada per ningú. Em mira odiant-me perquè formo part d’aquest món. Enveja?

- Què fas?- Borda més que em parla.

- Venia de correr i…-  no hem deixa acabar.

- Són les set del matí i tornes de còrrer? ets boig paio.

I sense dir res entra al seu menjador. De sobte d'aquell mateix menjador, el de l'Elisa sona música a tot drap, com si hagués montat una rave. Que és el que sona? “Tu ets el boig de la ciutat, tu l'has matat. L'hauràs de substituir d'ara endavant...” Les finestres fosques del carrer comencen a il·luminar-se i algunes Cortines descobreixen lleganyosos ulls encuriosits o enfurismats que es barregen amb crits de sorpresa en veure'm i les malediccions a la música de qui encara no gaudeix de l'espectacle perquè els llençols li pesen.

La gossa borda, i la gent crida, i s'apropen sirenes, i l’Elies és mort, i la música sona, i l'Elisa riu. El meu cap és una olla a pressió a punt de d’explotar.

Mai més vaig parar de còrrer. “Van acceptar la condemna per majoria absoluta. Ni tan sols vaig poder-me defensar. Vagaràs fins l'últim dia, en vela la nit per tota la vila ”.